El peix que se'm menja la cama
Llevant Teatre
Fitxa Artística:
-Dramaturgia: Roger Gurí
-Direcció: Irene Camatgo Jané
-Interpretació: Marta Closas ( subtitució Estel Ibars) i Nora Baylach
-Creació i interpretació musical: Arnau Roure
"Espectacle que transporta a un món de fantasia"
El peix que se'm menja la cama és una obra de teatre dansa creada per joves artistes de l'escena, El Roger Gurí i la Irene Camargo.
Tracta les diferents fantasies que s'imagina un nen que es troba sol a l'espai, i amb un suposat peix que no li para de menjar la seva cama, a l'hora que ell ens explica les diferents aventures i somnis.
Tot parla realment sobre les diferents emocions i vivències que passa una persona malalta, sobretot un nen petit. Et mostra que és passar per allò i personifiquen a la malaltia i al temps, però no des de un punt de vista monstruós.
Un sol espai com a escenari on l'objecte principal és un hivernacle. Un espai reduït on hi són els dos personatges protagonistes tota l'estona. Dona una sensació de claustrofòbia, aïllament de l'exterior també per ser un espai transparent; diguem que des d'allà els personatges poden veure el que passa a l'exterior però ells sempre són incapaços de sortir del tot d'allà durant tota l'obra.
L'espai ajuda a entendre les emocions per les quals passa el nen i també la proximitat que té amb el peix; els dos es tronen tancats en el mateix sac, en el mateix problema.
El vestuari i tots els colors a l'espai són senzills sobretot predominant el color blanc, color simbòlic d'hospital.
La roba del nen sempre és blanca amb forma de bata, o colors infantils en accessoris senzills. N'hi ha una gran varietat d'accessoris però el vestuari principal es manté.
La malaltia és personificada cop un peix, per tant té colors plata i negre. Poca roba tel fet dels moviments.
El temps és també blanc, representa també els doctors, l'hospital.
La posada en escena sempre va variant entre la interpretació, la dansa i la música i totes elles es complementen i juguen entre elles.
En la meva opinió és una obra interessant i fresca que et fa reflexionar sobre el que és estar malalt en vers per la societat i per un mateix. Per quines emocions passen i per quines passen els altres. També representa molt bé la solitud que molts malalts senten encara que no vulguin o ni tinguin una malaltia molt greu.
En parla de la malaltia d'una forma sincera, dóna a entendre més a les persones malaltes o et pots identificar en ella si ho has patit, també mostra els sentiments d'una persona que ja no està malalta però encara té una mena de relació amb aquesta malaltia,
L'escenari i vestuari molt indicat i ajuda molt a entre de l'obra. Molt recomanable.
En conclusió una obra fresca i que et fa reflexionar sobre la malaltia i que és sent a l'estar malalt des de un punt de vista més sincer, en la meva opinió.
Jerusalem
Auditori de Granollers
Fitxa tècnica
-Autoria: Jez Butterworth
-Traducció: Cristina Genebat
-Direcció: Julio Manrique
-Interpretació:
Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Victor Pi, Guillem Balart, Adrian Gröser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta, Jan Gavilan, Max Sampietro
Duració 180 m
-Produccions: Grec 2019, Festival de Barcelona, Teatre Roma i Centro Dramàtico Nacional
"Bring me my bow of burning gold!
Bring me my arrows of desire!
Bring me my spear!
O clouds, unfold!
Bring me my chariot of fire!
I will not cease from mental fight, nor shall my sword sleep in my hand, till we have built Jerusalem
In England's green and pleasant Land."
Jerusalem és una obra original de Jez Butterworth, amb un muntatge de Harold Pinter i dirigit pel director i actor català Julio Manrique.
Obra inspirada en l'himne compost per Sir Hubert Parry l'any 1916, inspirat aquest en un dels escrits per l'escriptor britànic del 1757.
Sempre al mateix espai, en ple bosc un remolc ple d'ampolles i tot d'objectes destrossats després d'una festa, viu el nostre protagonista. Johnny Byron (El Gall) és un home adult que ven drogues i es passa totes les nits de festa i beu massa. Podríem dir que és un antiheroi, un home decadent, patètic però també filosofia i savi; valent i divertit amb els seus amics.
L'obra comença amb dos dels grans problemes en els quals es veu embolicat el Gall. És la festa nacional del poble, Sant Jordi, i es prepara una fira. Tots estan contents però a ell li tocarà, per un costat, aguantar a les autoritats que el volen fora de la seva caravana després de la fira, un dels seus amics s'envà de viatge i el culpen de la desaparició d'una noia de 15 anys, anomenada Freda. El cuidador d'aquesta ja està planejant la pallissa.
A part dels problemes podem veure també totes les festes que es monte amb els seus amics, molts menors d'edat que pujan allà amb ell.
L'espai sempre és el mateix. Un bosc i en aquest una caravana plena d'ampolles i escombraries
d'una festa. Allà hi veus els personatges que van sortint i entrant d'aquesta. S'amaguen dintre de la caravana, a sofàs o a banyeres. O bé no hi estan a l'escenari.
Ens mostra com era la vida dels personatges, sembla sempre que hagi passat un gegant per allà. Sensació de deixadesa, desordre i bogeria. Una mica descripció de com és el mateix propietari d'aquell lloc, del protagonista.
Vestuari modern (roba actual) i adequat a la història. Ens mostra les diferents formes de serdels personatges i el món i societat on viuen.
Moltes vegades roba còmode i de vegades bruta o estripada.
Posada en escèna potent i molt activa. Dona sempre una sensació de bogeria, de festa; Pero també d'una decadència ( els personatges de paren de veure, anar de festa en festa i sembla que no hi ha més oritzó que aquell poble petit.
En la meva opinió l'obra ens explica una història potent socialment. La decadència dels pobles més interior d'Anglaterra. Una societat que viu sempre en el seu petit nucli on, no solament les festes i la droga ens indiquen aquesta decadència social; sinó que també les tradicions i els mites sempre ens mantenen a conviccions i a rutines de les quals molts no surten i tampoc fan res ni hi pensen a sortir.
Per tant penso que la història est bé i ens parla d'un tema interessant, d'una societat interessant i de la que moltes vegades no en parlem ni en volem sentir a parlar.
El muntatge i vestuari també el trobo interessant i adequat a la història, ens fa ficar-nos en aquesta crítica, a entendre les seves vides i personalitats.
Però, encara que les actuacions m'han semblat també molt bones; tots els actors eren creïbles i expressaven molt bé les diferents característiques dels seus personatges. M'ha faltat més pauses i silencis, més escoltes entre els personatges dintre de tota l'obra en general. Entenc, i em sembla molt interessant, el concepte de què l'obra era com un gegant que s'emporta tot al seu pas i que per tant l'obra és ràpida e hilarant. Però hi havia alguns moments que no arribava a entendre els canvis de pensament de molts personatges i algunes escenes on podien haver respirat més per poder sentir-les millor, que arribés més el significat final.
Bona obra si parlem de la història pero m'han faltat algunes coses dintre de la escenografía.
A la orilla del mundo
Sala Fènix
Fitxa tècnica:
Espectacle del cicle Donamveu 2019
-Títuol real: Miche et Drate
-Autor: Gerald Chevrolet
-Traductora: Kembly Aguilar
-Actuació, creació de titelles: Paola Busca
-Realització de les titelles: Alfredo Iriarte i Noami Purro
-Direcció: Daniel Chevrolet
-Música: François Gendre
-Escenografia: Helene Bessero, Alexis Thiemard
-Vestuari: Angelina Aomar
- Disseny Il.luminació: Jose-Manuel Ruiz
-Tècnica: Pierre-Alain Rolle
-Difusió: Claude Grin
Miche et Drate
A la orilla del mundo és una obra original de la companyia le Guignol à Roulettes ( Guinyol sobre rodotes), creat al 1981 per Pierre-Alain Rolle i Marie- Dominique San Jose, i també directores de la Sala Fènix a Barcelona. Companyia de titelles itinerant però realment la compendia està instalada a Friburg, Suïssa on realitzen la majoria de les seves activitats però també agraèixen intercionalització.
L'obra de la que parlem est inspirada en una novel.la titulada Miche et Drate de l'autor Gerald Chevrolet.
Tota la història és desenvolupa en un món filosofic i geomètric. Històries separades però relacionades entre si. Dos personatges, protagonitzats per les titelles, Miche i Drate, és plantegen constanten dubtes en les diferents aventures que van vivent al llarg de la història. És qüestionen molts aspectes de la vida com l'amistat, l'amor, la societat fins arribar a la pròpia mort. La diferència clau que els fa sempre discutir o fins i tot barallar-se, és que el dos tenen dos personalitats totalment oposades. Miche és molt intel.ligent i sempre porta la raó i el pensament per damunt dels sentiments i els impulsos, en canvi Drate és molt visceral i sempre porta les seves emocions per damunt de la raó i el pensament.
Per tant l'obra ens fa reflexionar sobre diferents aspectes de la nostra vida, ens convida també a que noslatres mateixos reflexionem amb els pròpis protagonistes. Cap opinions, cap personnage té la raó i cadascún dona la seva opinió i papartir d'allà és crea el subte en els deferents punts que tracten.
L'escenografia és va dividir en dos grans parts. Al fons de l'escenari és trobem un quadre abstracte amb colors vius i representations de l'obra, com el blau, el blanc i el vermell. També conté figures relacionades com l'escala (el futur) i el fil (la vida). Més al centre i aprop del públic és troben dos taules on és mouen les titelles. Aquestes tenen una forma singular comparades amb altres taules de titelles, ja que tene com una forma de pendent i camí, no són rectes, i una a més a més té rodes i permet en una escena una separació d'espais o que els personatges puffin baixar de les taules. En l'altre es troben els objectes importants. I per ultim, penjat d'una de les taules, és troben un quadrat amb una lluna i un sol que es poden moure i caviar depenent lo que es vulgui.
Les titelles també són bastant singulars. El creador va decidir que volia uns cossos sense cap expresió i les cares les volia amb molt poca. Per aixó les titelles van acabar amb un sac ple de arròs i cotó en el seu interior, i les pares mascares blanques com les típiques mascares blanques, sense molta expressió. Al llarg de l'obra veiem les titelles en tamany mig, normal, però al final ens adonde que existèixen dos ejemplar de cada personatges més dos més en miniatura. Tots idèntics.
També dintre de l'obra van apareixent altres objectes per decorar l'ambient, com el sol i la lluna, o bé per que els personatges feign un ús d'ell. Escala, accesoris com corbatas, barrets o una boa; també surt un rellotge que ens indique els temps que passa o ve fà de despertador, coixins i mantes o un llibre i unes pilotes de ping-pong.
Per último també s'ha de destacar la música dintre de la obra ja que aquesta ajuda a l'atmosfera del relat. Unes quatre cançons amb diferents ritmes e intencionalitats que es van repetint al larga de l'obra i que depenent de l'aventura que estiguin vivint els personatges en aquell moment ens ajuda a senti unes emocions o unes altres. Cançons més mogudes o d'altres més celmades amb un aire de misteri i que ens fà pensar en un món diferent al nostre, com estar en un altre planeta.
Tot amb instruments tecnològics i amb instruments de percussió.
En la meva opinió un obra bastant recomenable i et tres tot tipos de prejuicio, si es que en tenis, sobre els expectacles de titelles. Interesant la trama de l'obra i les diferents preguntes que et plantea sobre diferents punt de la costra vida com l'amistar, les creènces, els objectius o somnis que desitjem fins arribar al final del camí que que significa aquest i quina importància ha de tenir per nosaltres.
Interpretació bona amb unes titelles diferents que feien més interesant l'ambient de la història i aquesta matèixa. L'escenogràfia, des del meu punt de vista, estaba bastant bé però poster sobraven alguns objectes decoratius que donaven un emfasi dintre del relat que no cala ja que moltes vegades la tirititera feia els sorolls per reconèixer aquests objectes o s'escoltaven per un audio o un efecte sonor. La música un punt molt important dintre de l'obra i que sense ella crec que l'obra en general no sería el matèix, l'atmosfèra que crea la música ens ajuda també a entendre i viure els emocions de la història.
En conclusió un obra recomendable que et plantea diferents subtes sobre la vida en general i que també pot ajudar a treure'ns aquest prejudica de les obres amb titelles són solament per a nenes petits, gran part d'aquestes. Amb una bona interpretación i un ambiente diferent e interesant.
La Tendresa
Tetare Auditori de Granollers.
Fitxa Artística:
Direcció i autoria. Alfredo Sanzol
Traducció: Joan Lluís Bozzo
Interpretación: Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana.
Una producció de Dagoll Dagom i T de teatre
Una illa sense homes o sense dones?
La tendresa és una comèdia romànatica i una obra basada en l'estil i diferents obres de les comides del prestigiós Shakespeare. Està dirigida per Dagoll Dagom i T de teatre.
Ens narren la història d'una reina i les seves filles que viatgen en l'Armada Invencibles ja que, obligades per Felip II, han de contraure matrimoni amb nobles anglesos. Però la reina sempre ha odian als homes ja que des de sempre l'han condicionat la vida i l'han robat llibertat. Quan l'Armada pasa aprop d'un illa, suposadament deshabitada, les tres nobles bailen i s'hi queden. Lo que no saben es que a aquella matèixa illa ja hi viuen tres homes, tres llenyataires que també eviten a les dones com elles als homes. Són també un pare i dos fills, són el contrari d'elles. Al descobrir-ho tot la reina i les seves filles es vesteixen com homes per pasar desapersegudes però l'amor no dubtarà en aparèixer i els problemes i dubtes començaran.
La història intenta reflexionar i explicar que la tendresa es troba a l'amor i que les persones són millors a l'estimar i no poden viure sense aquest sentiment. I que també per estimar i ser estimat cal patir i arriscar-se.
També parla del sexe i el desig fantastic com el carnal cap un altre.
Dos part importants també dintre de l'obra són la escenografía i el vestuari. L'escenografia es divideix en un fons de tela blava on els peronatges entren i surten i dona sensació de profunditat com l'espesor del bosc de la selva, d'un illa. La resta són elements més petits als costats de l'escenari, els troncs. Dintre de l'obra utilizan altres materials com altres teles, culleres i plats i espases.
El vestuari es molt important ja que dona més credivilitat i jou als personatges. Els colors també són molts importants per diferenciar als personatges, i és bastant interesant. Des dels grans vestits de les dones fins les túniques simples dels homes.
En la meva opinió la posada en escena es molt dinámica i en moltes parts es creen imatges molt interesants entre els personatges. També tenen moltes parts que sembla més coreografies. Els colors i les formes dels vestits em sembla molt interessant i adequat per l'obra.
En quant a la història que expliquen a mi personalment no m'ha dir res, no m'ha expressat res ja que molts dels conceptes dels que parlaven eren cliches sobre l'amor i el peronatge de la dona i l'home. No ens explica res nou o interesant per la societat actual, és solament una comèdia romàntica.
Les interpretacions han esta bé però penso que faltava respirar més el dialeg i escolta més entre tots, encara que hi ha actors que ho aconseguien més que els altres.
En conclusió dic que no és una obra que recomanaria. Per història, amb els seus cliches i la falta d'un punt de vista nou sobretot, i també part de les interpretacions. Encara que m'ha semblat interesant la escenografia i la posada en escena i el vestuari.
Rebota,rebota y en tu cara explota
Teatre Auditori Granollers
Fitxa artística:
Creació i direcció:
Agnés Mateus i Quim Tarrida
Interpretació: Agnés Mateus
Sala Gran
Espectacle en català i castellà
"Una performance que no deixa ningú indiferent"
L'obra teatral, o millor dit, performance; Rebota, rebota y en tu cara explota és una creació d'Agnés Mateus i Quim Tarrida en la que parlen sobre la passivitat de la societat en contrast amb les petites accions de la gent que estante canviant el món pas a pas. De l'abandonament de la gran mojaria, de l'esperança que queda en altres, de l'amor, del desamor, del despotisme, de la violència pròpia, de la violència dels altres...
Els autors pensen i ens diuen que sovint ens hauria d'explotar la vida a la cara.
Un sol interprèt que porta el pes durant tota l'obra i amb grans monòlegs i altres moments més performantics i fins i tot podríem dir moments violents i arriscats per l'actriu.
Una escenogràfia plena delements impactants, lluents o llampants i que van cambian durant tota l'obra. Desde terra, a pilotes de goma, purpurina fins a una pasarela.
El vestuari també agarra bastant protagonisme, sobretot per que marca les escenes i en quin punt i que es vol explicar aquella part de l'obra. Segueien sent també llampants, com l'escenografía. Des de llargs vestits de princesa a màscares de pallaso assesí fins a caretes de "polla" o pantalons de color or i brillants...
També cal destacar la part audiovisual en l'obra. Aquesta ajuda a remarcar tots els punts dels que vol parlar l'obra, desde els vídeos dels espais buits i bruts amb els càdavers de la noia fins les diferents paraulotes que s'utilitzen per referir-se a les dones; o per remarcar una part d'un monòleg, com quan va ensenyar la fotografía de l'ànec de Frida Kahlo o els vídeos del nen amb els gots...
En la meva opinió és una obra molt potent ja que, primer de tot, combina l'audiovisual amb el qual remarca l'incomoditat cap a l'espectador i la violència cap a la dona, i també parla de la deixadesa de la societat cap aquest temes i d'altres tame importants. Tambés estancia els monòlegs combinats amb la música, parts cantades on s'expresen tots els punts barrejants i el més interesants es que va passant de la comèdia i absurditzar tots les moviments i moltes vegades el que la societat diu dels problemes i el girar l'esquena però dir que ens importa. Amb també els moments de tensió amb les màscares de pallaso, combinat amb els balls amb la música molt alta. Es veritat que després de la part del monòleg de la "Polla", on aniré més tard, es pasa a un a part més incomoda per molts factors. La sinceritat de les paraules de l'actriu, les escenes violentes i arriscades on després l'actriu pot demostrar i treure tota l'intensitat necessaria per dir el text i per demostrar que cal posar-li aquesta importància.
Actualment eren molt potents els moviements que va fer al principi quan cantava i es queia al terra i després pujaba i el control corporal en general durant l'obra.
Encara que la gran part de l'obra m'ha agradat i penso que es una bona experiència, i nova i refrescant, hi ha punt que encara encara em segueixon plantejant si realment calien, sobretot a la part dels monòlegs i sobretot el monòleg de "la polla". Penso que quan parla de les princeses Disney es un tema que s'ha utiliza molt ultimament per referir-se al feminisme i no sé si l'utilotza per emfatitzar o donar a entendre que ja potser s'està abusant de la comparació o que simplement l'utiliza, penso que es més la segona opció. I el monòleg de la careta de "polla" on entenc que volia donar a entendre que sempre els homes tene més poder, encara que la societat va abansant en el tema i també s'enriu de el típic comentari de " Posar-se en la posició dels homes cis heterosexuals", encara així em va semblar una mica vulgar tot plegat i crec que no calia el "chiste" de la mida ni de la "polla" i la part del carrer no tota però si alguna part.
En conclusió es una obra que recomenaria i que parla i reflexiona d'una forma interesant sobre temes freqüents però no meny importants. Això si amb algunes parts una mica discutibles i que fan baixar una mica l'altre part.
Resalto molt les imatges/vídeo dels espais buits i els cadàvers de la dona (molt potents), com també l'escena de la terra (en la que no està malament el vídeo del nen però que potser també hagués sigut interessant que tot hagués estat en silenci) i la part dels ganivets.
La Fin des terres
Fitxa artística:
Interpretada: Amanda Barter, Nikola Krizkova, Sébastien Lenthéric, Pierrik Malebranche, Rolan Loor, Nancy Rusek, Simon T.Rann.
Música: Serge Houppin et Henry Torgue
Direcció: Philippe Genty y Mary Underwood
Primer de tot he de dir que s'ha de tenir en compte que he vist l'obra per internet i que no es el mateix que veure-la en directe.
La Fin des terra és una obra de la companyia Philippe Genty, obra que ha dirigit i creat Philippe Genty i Mary Underwood. Interpretada per Amanda Barter, Nikola Krizkova, Sébastien Lenthéric, Pierrik Malebranche, Rolan Looor, Nancy Rusek, Simon T.Rann.
L'obra ens parla tracta sobre la retrobada de dos ésser, d’un home i d’una dona, i la seva resonancia imaginaria en un paisatge dels somnis on de vegades apareixen personatges enigmàtics que de vegades són reals i de vegades projectats, i que són els encarregats de desvelar secrets i històries ocultes.
És un llarg poema que reflecteix una societat on la comunicació es converteix en un camí difícil. És una progressió dramàtica, com un somni on s’avança a partir de diferents imatges que al final s'associen entre elles.
Tots els intèrprets es dividèixen en noies i nois, i cada grup es un personatge. Porten la mataixa roba sempre per cada grup, hi ha més d'un vestit en cas de les noies. A part de alguns moments on aparèixen aquests personatges estrambòtics fruit del somni o d'altres escenes on tots són un personatge.
Interressant la gran escolta i cordinació que tenien, que es veia millor en moltes de les escenes de cor que hi havia a l'espectacle, o també algunes coreografies en parella.
Interressant també com jugaven amb totes aquelles teles, plàstics i titelles gegants de mans, personatges o insectes. Sabien com introduir-les dintre de la dansa i les coreografies ja creades i que cobresin vida, com un personatge més o com un ballarí més.
En quan a les telas i els gegants plàstics també es creaba una gran relació amb els intèrprets, tan convertin-se en un altre personatge com en un objecte amb el que el personatge podia jugar, o bé amb un espai.
També destaco les parets que es movien i donaven joc a entrades i sortides de personatges totalment diferents a les vistes.
Això o fà Philippe Genty ja que no soporta les entrades laterals, té com una mena de fòbia o por.
El cas és que donen joc també a que un personatge desaparegui i aparegui en segons, i fer una repetició d'això.
També hi ha moments on objectes, telas o personatges desapareixen pel terra, i es que hi ha una mena de "trampilla" de forat on els intèrprets poden sortir i desaparèixer d'escena també d'un altre forma diferent.
De vegades o fan visible i d'altres se'n van o aparèixen quan un altre intèrpret tapa la seva acció.
També són interessant els colors que utilitza durant tota l'obra i que es van repetint depenent de l'escena o per moments. Són el blau, el rosa i el vermell. També sempre en contrast amb el blanc del paper de les cartes.
Important també la simbologia de les cartes i com juguen amb el paper fins arribar a fer formes i personatges.
En la meva opinió és una obra molt recomenable i molt interessant, tant a nivell de coreografia com els diferents recursos escenogràfics i les titelles. Aquesta barreja de disciplines és molt interessant.
S'ha de dir que amb aquest video el problema es que de vegades la càmara et guia una mica massa en el que has de veure, com quan fa primers plans o plans llargs o mitjos que s'apropa més al que passa, no tens la llibertat de mirar on vulguis.
També lia una mica quan posa les dues pantalles, una de la visió de tot l'escenari i l'altre de més aprop, sempre t'en vas cap a la de més aprop però alhora tens l'altre allà.
En resum un obra molt recomenable, que és pot gaudir per internet, encara que com sempre és millor en viu.
