Nicèphore Niepce
7 de març 1765 neix Nicèphore Niepce inventor de la fixació de la fotografia en els seus primers anys d'invenció, anomenat realment Joseph. Pare adbocat i conseller del rei. Dos germans i una germana.
A 1786 entra a a l'escola i s'apasiona per la química i la física. 1789 pasa la Revolución Francesa.
Es dedica a treballar com a militar i al sortir es dedica a la química i a la física, fins al 1816 fins al 1818 on es llença a la recerca de la fixació de les imatges progectades a les càmeres fosques.
1824 perfecciona el temps de fixació en 5 días, s'aconsegueix diferentes fixacions de la càmara fosca, sobre padres litogràfiques. I al 1826 sobre cobre tractant amb agua calentó les imatges de betún. Grabades sobre estany. 1829 millar la luminositat de les càmeres fosques.
1832 coneix a Daguerre i junts millones el temps de fixació de les imatges en 8 hores.
Creador de la primera imatge de la història de la fotografia.
1833 mort sùbita i sense reconeixement de les sexes obres e invencions.
Josef Sudek
Josef Sudek 1896 al 1976. Primer és va formar en enquadernació de llibres, durant la primera Guerra Mundial va treballar a l'exèrcit austríaco-hungar on al 1915 va perdre el seu braç dret. Al tornar a Praga va estudiar fotografia on al final és va dedicar més a l'eitil pictorialista i després per una línea totalmente personal de tocs neoromàntics.
Les obres pasen de retrats, fotos arquitectoniques, naturalesa i objectes i espais del seu estudi.
Persona tímida i amb caràcter, mai present a les seves exposicions.
Saul Leiter
Leiter va combinar la fotografia amb la pintura tota la seva vida, però la càmara es va tornar més important. Aconseguia plasmar amb ella la vida d'una ciutat, de la seva, en composicions de varies capes. O també escenas íntimas, ningunead ho havia fet abans.
Va nèixer en 1923 i es muda a Nova York al 1946 amb l'intenció de ser pintor.
Va crèixer en una comunitat religiosa on sabía que no tenía futur, aixi que va marcar ven lluny d'allá. La seva mare li va donar una càmara quan era adolescent i més tard, per això, es va donar que la fotografia també el podia servir pel que volia expresar com artista.
Les seves obres van començar en blanc i negre i més tard en color. Els va convinar i va tenir gran impacte com artiste, crea un nou ritme visual.
Té un llenguatge fotogràfic d'abstracció: comprimeix la dinámica espacial, obstrueix les líneas de visió i renuncia a una perspectiva centrada.
I la reflexió de les seves imatges li donen un toc de trencades o enredades.
Primeres fotografies capten la ciutat de Nova York als finals dels 40 i als principis dels 50. La seva vida i gent. També fotografies de gent coneguda que desde el seu punt de vista sempre plasma.Més de 130 fotografies aproximadament d'aquesta etapa.
Duane Michals
Nèix el dia 18 de febrer de 1932 en una família de la classe obrera, el seu pare era un treballador del metall en McKeesport, estat de Pensilvania. Estudia una llicenciatura en la Universitat de Denver, iniciant després un curs de postgrau en l'escola de disseny Parsons, en Nova York, encara que abandona els estudis de dissenyador gràfic abans de finalitzar-los.
La seua formació fotogràfica és autodidacta. En 1958 fa un viatge a la Unió Soviètica i es proposa retratar a totes les persones que es troba. Aquesta situació li crea problemes amb el govern americà, ja que existia tensió per la Guerra Freda. A partir d'aquesta experiència es dedica amb intensitat a la fotografia, descobrix així la seua vocació.
La seua obra més coneguda és en la qual experimenta amb la fotografia, però també té diferents treballs en els diferents camps de la fotografia comercial col·laborant amb premsa, revistes, com Esquire, Vogue, Mademoiselle, ... i en l'edició del treball gràfic d'alguns discos musicals. També ha rebut premis per la seua obra en Estats Units, Gran Bretanya, França i l'estat espanyol.
Atget és el fotògraf que més ha influït en les seues obres. Encara que en les seues fotografies es nota la influència del surrealisme, especialment de Magritte, Balthus i Chirico. No obstant això, sol introduir elements de reflexió sobre l'existència humana, concretament sobre el sexe, l'humor i la violència, segons el seu punt de vista, a la societat li importa més la imatge que les idees.
Va realitzar la seua primera exposició en la Underground Gallery de Nova York amb els retrats realitzats en el seu viatge a Rússia en 1963. Els retrats que ha anat realitzant després han continuat aquesta tendència de fer-los en el seu propi ambient i no utilitzant l'estudi fotogràfic. Amb els retrats realitzats entre 1958 i 1988 ha realitzat un llibre cridat Album.
Experimenta a través del muntatge fotogràfic, i la tècnica de doble i de triple exposició. Intentant mantenir-se entre la realitat i la ficció, amb una gran quantitat d'il·lustració de fantasies. A partir de 1966 comença un nou període amb el seu treball Sequences, amb el qual naixeran alguna de les seues seqüències més famoses. En la dècada dels 70 començarà a introduir text.
Les seues obres fotogràfiques poden trobar-se en les col·leccions permanents del Museu Metropolità d'Art, el MOMA, el Museu J. Paul Getty, el Museu d'Art de Filadèlfia, Moderna Museet, Estocolm, Suècia; Museu Nacional d'Art Modern de Kyoto, Japó; National Gallery d'Auckland, Austràlia; i el Museu d'Israel a Jerusalem;
Humberto Rivas
Humberto Rivas va néixer a Buenos Aires en 1937. Des de 1976 i fins a la seva mort en 2009 va viure i va treballar com a fotògraf i pedagog a Barcelona.
Net d'immigrants italians i portuguesos (va aprendre la llengua lusitana de la seva àvia portuguesa, bugadera de professió) i fill d'obrers tèxtils, ofici que ell mateix va practicar als tretze anys, mentre els caps de setmana s'entrenava amb el seu pare per a ser ciclista de circuit.els disset, va iniciar un curs de dibuix per correu i va vendre la bicicleta de carrera per a comprar-se un cavallet de pintor. Un any després va entrar a treballar com a aprenent en una agència de publicitat i va poder comprar-se la primera càmera fotogràfica.
1958 va realitzar la seva primera exposició de dibuixos i pintures en la Galeria Lirolay i a l'any següent va celebrar la seva primera mostra de fotogràfica en la Galeria Galatea. En 1962 el dissenyador i escultor Juan Carlos Distéfano, llavors director del departament de disseny de l'Institut Torcuato Di Tella de Buenos Aires, li va convidar a dirigir el departament de fotografia del llegendari centre d'art contemporani. Al llarg els anys seixanta i setanta moltes de les personalitats creatives de l'Argentina desfilarien per aquest centre, i van ser captades per la implacable cambra de Rivas, influenciada en aquell moment per Richard Avedon i Diane Arbus.
Més endavant va començar a introduir en la seva obra el misteri de les identitats i la poètica del silenci i de l'absència. L'estreta amistat que durant aquests anys i fins a la seva mort va mantenir amb el fotògraf Anatole Saderman, al qual considerava el seu mestre, seria transcendental en la seva evolució com a fotògraf.
Rivas sentia passió pel cinema, especialment pel de el director Ingmar Bergman, i admirava a SvenNykvist, il·luminador de les pel·lícules del director suec, pel seu tractament de la llum.
Durant l'any 1974 va realitzar per segona vegada un recorregut pel nord de l'Argentina. Fruit d'aquest viatge és la carpeta titulada "Nord" amb fotografies de gents i de paisatges de Tucumán, Salta i Jujuy. En aquest treball s'apunten els temes i maneres de fer que desenvoluparà al llarg de la seva carrera.
A l'època on va treballar a Barcelona destaca la seva obra al 1999 va expressar creativament aquest interès, materialitzant-lo en les imatges que va prendre dels rastres deixats per la contesa. En «Petjades de la Guerra Civil espanyola» l'artista ens mostra els senyals d'un temps passat que es registren en el present, documentant la seva repercussió en allò que ens envolta. D'aquesta forma aconsegueix transmetre l'invisible amb subtilesa, ens parla en silenci a través de rostres, murs, cases, paisatges que, malgrat haver sobreviscut a la tragèdia que avui apareix llunyana, encara conserven vestigis de dolor i constitueixen una part de la història muda d'Espanya. Belchite, Corbera d'Ebre, Figueres i Lleida són alguns dels escenaris de les fotografies.
Vari Caramés
Fotògraf galleg, neix 1953 a la Coruña.
Amb més de tres décades de dedicació a les seves espatlles i una obra un traç personalísim. Se'l coloca entre els fotógrafos espanyols més singulars del nostre temps.
És un caçador d'imatges, perseguidor de moments espontanis, les ombres i trobades fortuites.
"En el volumen bajo y alta fidelidad"
"Para mí la fotografía siempre fue un juguete, lo importante es conseguir imágenes poderosas, magnetizantes."
Autodidacta. Als quinze anys ja va tenir la seva pròpia càmara, com a regal. Una Voigtlander manual.
Ha estat rodejat sempre de pintors dintre de la seva família. Vulgui o no li ha influenciat molt dintre de les seves fotografies donant-les sempre un toc d'aquarela. Sempre ens mostra el mar i el clima galleg amb la bruma i la pluja. També li agraden sempre el desenfocar. Sempre ha treballat en blanc i negre encara que ara s'ha traslladat una mica al color.
No pensaba dedicar-se a la fotografia pero no pot viure sense ella. Sempre vol arribar a que els receptors imaginin i reflexionin, fa de les acciones quotidianes una meravella.
Dese 1984 ha participat en més de 200 exposicions individuals i col.lectives. La seva obra es troba en varies institucions com
Arte Reina Sofía, el CGAC (Santiago de Compostela), Círculo de Bellas Artes (Madrid), Fundación Ayuntamiento de Alcobendas, el IVAM(Valencia), Centro de estudios fotográficos de Braga (Portugal) i en col.lecions privades en Europa y Estados Unidos.
Ha participat en multitud de tallers i congressos de fotografia com ponente, jurat i fotògraf.
Martin Parr
MartinParr és un fotògraf britànic amb molt pretigi. Les seves fotografies ens ofereixen sempre l'oportunitat per vere el món desde la seva personal prespectiva.
Desde els seus inicis la seva fotografia ha sembrar sempre exagerada o grotesca. Els temes que triaba, els colors i les perspectivas eres inusuals i estrambòtiques. Parlava sobre la propaganda, la crítica, la seducció cap al públic. Tot amb un gran sentir de l'humor. Mostraba com vivia la societat que el rodejava, com ens presentem als altres i com ens valorem a nosaltres matrixes i com valorem a la resta. E utilitzava molts símbols a les seves obres.
Al festival panoramica, al Museu de Granollers, es presenta d'ell Space Dog.
En aquesta exposició podem beire una col.leció d'en Martin. Aquesta està compasada per objectes propagandistics del viatja a la lluna o altres esdeveniments astrònomics. Es poden trobar de rellotges, a plats...
A les décades des 50 i des 60 els astronautes errent com avui dia qualsevol celebrity, els tenien gran admiració i per això es venien la seva imatge en molts souvenirs.
Alberto García-Alix
Neix a Lleó el 22 de març de 1956, fill d'una llicenciada en Història i un oftalmòleg. L'any 1967 es trasllada a Madrid. L'any següent els seus pares li regalen una motocicleta, una de les seves grans passions i sobre les quals posteriorment editaria un llibre.
Comença a fotografiar el 1976, i el 1986 decideix dedicar-s'hi de manera professional. El 1987 treballa amb Carlos Saura fent les fotografies de la pel·lícula "Eldorado", a Costa Rica. Tres anys més tard funda el col·lectiu i la revista "El canto de la tripulación". L'any següent es mor el seu pare. El 1994 edita el seu llibre "Bikers" i es casa a La Corunya amb la dissenyadora Susana Loureda, la seva parella fins a l'any 2000. L'any 1997 imparteix un taller sobre el retrat als Rencontres internationales de la Photographie" d'Arles (Vallespir). El 2003 es trasllada a París, on experimenta amb el format vídeo, i el 2005 torna a Madrid.
Especialitzat en el retrat, les seves fotografies solen ser en blanc i negre, i les temàtiques giren entorn de les motos, els tatuatges, la música, la vida nocturna, els drogoaddictes, les estrelles del porno, i els presos. També destaquen els seus autoretrats i els nus.
Va estar molt lligat a la movida madrileña de la dècada de 1980, època de la qual han quedat els seus documents gràfics de personatges com Pedro Almodóvar, Rossy de Palma, Camarón de la Isla, Alaska, o Emma Suárez, entre d'altres.
Ha col·laborat en diversos diaris com La Vanguardia, El País, ABC, o El Mundo i revistes, i ha fet exposicions individuals i també col·lectives per tot el món.
El 2003 va començar a experimentar amb el format vídeo.
Colin Grey
Colin Grey va començar a fer fotografies dels seus pares al 1960 quan tenia 5 anys. Ocasions familiars, les vacances i les celebracions. Les altres obres de lestres pròximes dècades parlen de la seva vida que documenten als seus pares; estimanse, trevallant...
Nascut a Hull en 1956. Més tard va estudiar a la Universitat Reial d'Art, Londres i vides i feines en Glasgow. Ha exhibit mundialment incloent espectacles a Kunsthal, Rotterdam.
Ha aparegut en les publicacions nombroses que inclouen 'La Fotografia Art tan Contemporani' per Charlotte Cotton.
El seu llibre 'En Malaltia i en Salut' és publicat per Steidl Mack.
Francesca Woodman
Francesca Woodman (Denver, Colorado, 3 d'abril de 1958 – Nova York, 19 de gener de 1981) va produir milers d'imatges, de les quals TheEstigues of FrancescaWoodman, a Nova York, conserva al voltant de vuit-centes. D'aquestes, a penes s'ha mostrat al públic una quarta part en les diferents exposicions i publicacions realitzades des de la seva mort.
Moltes de les seves obres no tiene títul encara que es conserven moltes notes de l'artista i es pensa que potser aquelles són els títols que ella havia pensar per les seves fotografíes.
Criada en una família d'artistes (el seu pare, George, era pintor i la seva mare, Betty, escultora i el seu únic germà, Charles, és videoartista), Francesca va mostrar un talent precoç per a la fotografia des que als 13 anys el seu pare li va regalar la seva primera cambra. Amb ella duu a terme les seves primeres obres, retratant-se en els llocs en els quals va passar la seva infància, des de Boulder,
el poble d'Acolorit residència habitual dels Woodman, a Antella, un poble de la campanya italiana on la família estiuejava. Ja des de les seves primeres imatges Francesca experimenta amb els elements que acabarien component el seu llenguatge únic com l'ús del blanc i negre, el format quadrat, la tirada pels autoretrats i els jocs d'il·luminació.
Primeres obres es troben als seus anys en la RISD de Providence, la seva estada a Roma, els seus anys a Nova York -entre 1979 i la seva mort en 1981; i el seu breu pas entre mitjanes per la Colònia MacDowell en 1980, Cinc períodes artístics que no tenen una correspondència estilística clara i definida en els seus treballs, però sí en el seu recorregut vital i en l'ordenament de la seva obra. Començant amb el surrealisme, després els àngels, la dona, el moviment, la transformació fins autorretrats. També hi ha constància de curtmetratges de l'artista.
Tots desde una mirada crítica cap a la societat.
Israel Ariño
Va nèixer a Barcelona l'any 1974. Llicenciat en Belles arts per la Universitat de Barcelona on estudia gravat i escultura. Cursa els estudis de fotografia en diverses escoles entre 1992 i 1998 i complementa la seva formació amb diversos tallers (Manel Esclusa, Llorenç Raich, Bernard Plossu, M. Szulc Kryzanowski, Pablo Ortiz Monasterio…).
A partir de 2001, comença a exposar regularment a Espanya i particularment a França. Entre les seves exposicions més importants cal ressaltar: Le temps éparpillé 1995-2015 en l’Imagerie de Lannion, Le nom qui efface la couleur en el Moulin de la Filature, Le Blanc (2013), L’explorateur et els caprices du hasard (2012) en el Carré Amelot de la Rochelle, Atles i altrescartografies (2013) en la Galeria Tagomago de Barcelona, Cròniques d'un desembarcament (2010) en el Festival Mapamundistas de Pamplona o Espai Imaginari (2008) en la 6ème Biennale de photographie et donis arts de Lieja (Bèlgica).
Ha estat convidat en diferents residències d'artista : en el Vaig apartar, lieu d’art contemporain en Iffendic(2012), en el Carré d’art de ChartresBretagne per al projecte Territoires d’expériences(2012), en el Centri Culturel Colombier de Rennesper al projecte Cambra Fosca (2011), en el British Museum de Londres per al projecte ApolloEpikouros (2009) o en la Artothèque de Vitré en 2009 on realitza la sèrie Images d’un mondeflottant.
En 2006, comença a publicar llibres d'artista –Chambre avec vue (2006), Altres cançons a Guiomar (2008), Anatomia d'una desaparició (2009), que li permeten explorar en terminosvisuals el potencial del llibre i les seves diferents narracions. En 2012, el seu llibre Atles publicat en Edicions Anòmales és seleccionat per a l'exposició "Books that llauri photos, photos that llauri booksfotos" en el Museu d'Art Reina Sofia a Madrid, que presenta els llibres més destacats dels últims 5 anys. En 2013, entra a formar part de l'editorial Edicions Anòmales.
Israel Ariño està representat per la Galerie VU(Paris), la Box Galerie (Brussel·les), la Fifty DotsGallery (Barcelona), la Tosei Gallery (Tòquio) i el Espace JB (Ginebra).
David Salcedo
Nèix al 1981 a Murcia. Va estudiar fotografia en el Institut d’ EstudisFotogràfics de Catalunya (IEFC) especialitzant-se en fotografia de viatges i d'autor. Part del seu treball s'ha exposat de manera individual en tres ocasions en la llibreria Kowasa, a més d'altres centres expositius de Barcelona, Girona, Granada, Múrcia, Gijón, Orense i la Corunya. Ha participat també en nombroses mostres col·lectives, sobretot amb el col·lectiu Carrer 35, del qual és membre.
Guanyador de diversos premis i beques, on destaquen el Premi “Una altra Manera de Mirar”, Festival de Granada i la beca dels Seminaris de Fotografia i Periodisme d'Albarrasí. Sent també seleccionat per als visionats de porfolios de les Trobades de la Imatge de Braga, els Descobriments de Photoespaña i finalista de les beques Fotopres de “La Caixa” i les del “Fòrum fotografic” de Ca Vaig bastar. Ha autoeditado el fanzine “Argos” i participat en la publicació “Presents Futurs” del PA-TA-*TA festival. En el 2014 forma la plataforma “Territoris Lliures” juntament amb Mingo Venero (Fotògraf) i Pablo Pérez (Gestor cultural) amb els quals edita i publica el llibre “Passaport Territoris Lliures”. Ressalta les paraules desconegudes i utilitza les formes valencianes.
Salvi Danés
Salvi Danés no es dedica professionalement a la fotografía, és docent i reconeix que si treballés com a fotògraf, possiblement s’avorriria. Creativament parlant es defineix com una persona dispersa i alliberada. Danés forma part del anomenat "nou documentalisme" gènere camina cap a un llenguatge fotogràfic molt més conceptual que el del documentalisme clàssic, i obliga al fotògraf a buscar una nova forma de fotografiar, però també planteja nous reptes per a l’espectador a l’hora d’interpretar les imatges.
En una entrevista va dir sobre la forma de fotografiar:
" M’he alliberat molt. Jo estava molt enclaustrat en el documental clàssic, volent representar la realitat com ens van ensenyar, tant a l’escola com en l’àmbit formatiu més endavant. M’he deixat anar per explicar de manera molt suggerent sobre elements més concrets o elements que segons el documentalisme clàssic haurien d’explicar-se d’una forma molt més estricta. Vaig prendre’m la narració fotogràfica com un joc. Amb cada treball intento trencar amb tot el que coneixia, i qualsevol artista que no qüestiona l’obra anterior… per mi no hi ha res més mediocre que saber fer una cosa bé i fer tota la vida allò mateix. I això deixa molt clar el meu concepte d’experimentació constant i no només de la meva obra sinó de mi mateix."
Bego Antón
Bego Antón (Bilbao, 1983). Va estudiar periodisme i es va especialitzar a fotografia documental a Barcelona. El seu treball dissecciona el comportament humà i reflexiona sobre la nostra implicació psicològica i moral amb el món natural. També mostra particular interès per petits grups amb interessos estranys per a esbudellar conceptes com la veritat, la realitat o la fantasia.
El seu treball ha estat publicat en Lens Blog del New York Times, National Geographic, Esquire, Le Monde, CNN Photos, The British Journal ofPhotography, entre altres. Ha exposat en FotoWeek DC, en el Museu Guggenheim de Bilbao, en Canal Isabel II i a Nova York, Suïssa, Alemanya i Islàndia. Va ser triada per a participar en el Joop Swart Masterclass del World Press Photo en 2014.
També altres projectes com la caça de bruixes al País Vasc a l'Edat Mitjana. Totes les fotografíes es van basar en les confesiones de bruixes a la inquisició.
Sophie Calle
Sophie Calle, nascuda al 1953 a París és una escriptora, fotógrafa i artista conceptual francesa. A part de la fotografía reconeguda per fer fotografies i text, instal.lacions, objectes i pel.lícules. Una artista compromesa socialment, que es coneguda pere desafiar les convicions socials i artístiques.
Sophie Calle va nèixer el 9 d'octubre de 1953 en París, França. Va deixar París després d'acabar l'escola per viatjar a l'extranger. A California va començar el seu interès per la fotografía i va apendre tècniques bàsiques. Al 1979, al 26 anys, va tornar a París i es va inscriure en una classe de fotografía, però va marxar al cap d'una dies perquè no tenia res que oferir-li així que va començar les seves obres sense estudis, experimentant ammb els seus amics, amb el que veia. També, més tard, va probar de fer escrits i al final va varrejar els textos amb la fotografía.
Sobre les seves obres són en primera persona, encara que per un altre banda sempre busca la relació amb el "altre".
També la recerca de la bellesa i de l'art.
Sophie sempre ha sigut una persona curiosa, una persona que busca fer art i posar la seva mirada del que observa, exemples són "Les Aveugles" 1986 on mostra el seu afán indagador.
Per un altre extrem ens trobem les obres més personals que sempre oscil.len entre la realitat i la ficció. Exemples amb la seva pel.lícula No SexLast Night, 1992 o el seu projecte fotogràfic Autobiographies, 1988 -2013.
En definitiva va Shopie Calle va veure sempre la seva pròpia vida com una obra d'art , sempre va voler explorar l'identitat humana, l'intimitat i la vulnerabilitat alhora que desafiava els límits acceptats dels espais públics i privats. Fins i tot l'han anomenat vouyeur per fotografiar a persones sense el seu consetiment, o acusada d'exhibisionisme per exposar detalls massa íntims de la seva vida pròpia vida.
Obres més importants: The Sleepers (1979), The Striptease (1979), The Hotel (1983), The Address Book (1983) y Take Care of Yourself(2007). Calle actualmente enseña cine y fotografía en la European Graduate School en Saas-Fee, Suiza.
