Cinema
Blow-up
Michelangelo Antonioni
Pel.lícula de la Nouvelle Vague més important i a la vegada la més diferent de tot l'estil.
Fitxa Tècnica
Direcció Michelangelo Antonioni
Protagonistes David Hemmings
Vanessa Redgrave
Peter Bowles
Sarah Miles
Producció Carlo Ponti
Dissenyador de producció Assheton Gorton
Guió Michelangelo Antonioni
Tonino Guerra
Edward Bond
a partir de Las babas del diablo de Julio Cortázar
Música Herbie Hancock
Fotografia Carlo Di Palma
Muntatge Herbie Hancock
Productora Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdor MGM
Michelangelo Antonioni
Michelangelo Antonioni va ser un cineasta, escriptor i pintor italià.
Va nèixer a Ferrara al 1912. En un inici va esttudiar econòmiques a l'Universitat de Bolonia. Més tard al 1942 va marxar a Roma on va estudiar cinema al Centre Sperimentale di Cinematografia de Cinecittà. Allà va conèixer altres artistes i directors amb els que va treballar més endavant, com Roberto Rossellini.
Va començar la seva carrera com a crític cinemàtogràfic, guionista, ajudant de direcció i documentalista. Va fer el seu primer llargmetratge va ser Crónica d'un amor (1950), després va seguir amb una tetralogía L'aventura (1959), La nit (1960), L'eclipse (1962) i El desert vermell (1964), la seva primera pel.lícula en color.
Més tard Blow Up (1966), Zabriskie Point (1970)...
Les seves pel.lícules sempre tene una elaborada posta en escena encara ques es deia que mai preparaba cap storyboard o dibuixos preparatoris, pensaba que aquest reduïen l'espontaneitat al rodatge. Tampoc deixava als actors compendre els personatges, ells havien de fer cas a les seves premises sense saber cap on anaven.
Filmacions llargues i enquadres molt amplis. També va utilitzar molt el temps mort, es a dir una escena que s'allarga fins a extrems i aconsegueix que l'espectador es pugui recrear amb elles; i també va utilitzar el teleobjectiu i el zoom.
A les seves pel.lícules domina el silenci i la austeritat, films amb finals molt oberts. Al principi no van ser molt ben rebudes.
El director es mostra interessat per la identitat de les persones i pels seus problemes de comunicació encara que visquin envoltades de gent. Els seus protagonistes són persones insatisfetes i amb greus problemes existencials, malgrat tenir les necessitats materials àmpliament cobertes.
Argument
Transcorre a Londres als anys 60. Ens descriu un dia en la vida d'un fotògraf jove, Thomas, que cansat de la rutina i la feina decidèix anar a passejar per la ciutat, fora del estudi. Gairabé podriem dir que fuig d'aquest. Arriba fins a un parc. Cal destacar que el protagonista mai pare de fer fotografies, mai deixa la seva càmera. L'indret és gairebé desert, excepte una parella que s'abraça, i que Thomas fotografia de lluny. La dona, Jane, s'adona finalment de la seva presència, i molt molesta, li reclama els negatius. Més tard Thomas s'obsessionarà amb la dona quan aquesta el troba a la tarda. Ella li roba una pel·lícula, però no és la bona. A solas Thomas revela les fotografies del parc, i s'adona per ampliacions successives (blow-up significa 'ampliació' en anglès) que ha estat de fet testimoni d'un homicidi. Va de nit al lloc i descobreix el cadàver que les seves fotografies li han revelat. De tornada a casa seva, troba el seu taller buit: tots els seus clixés i negatius han estat robats. Desemparat, busca consell amb un amic, però és en va. Al matí, torna al parc, per descobrir que el cos també ha desaparegut.
Recursos Visuals
Encara que no ho sembli Blow-Up forma part de l'estil Nouvelle Vague i moltes persones la consideren la millor pel.lícula del gènere. I es que encara que sigui un cas extrany, rodada en alnglès i dirigida per un italià, encara que no sigui una història d'amor impossible entre Belmondos i Sebergs, aquesta es la gràcia. Una pel.lícula que manté el significat més pur de l'estil, el redafinir el cinema.
Parlaré primer, des del meu punt de vista, quines han digut les caracteristiques clau.
Grabat en color a un Londres dels anys 60 casi 70. Destaquen, com altres pel.lícules del director, plans llargs i escenes de llarga duració. Un joc d'ampliar el temps cinematogràfic, que personalment veig molt interessant però que a la vegada penso que allarga massa. Els plans llargs si que semblen molt més importants ja que juga amb tot un espai alhora que està succein una escena dramàtica o important en la història, cinematogràficament ho relacionariem amb plans més curts, més tancats. Ell ens transporta a una realitat, fins i tot diria al voyeur, veure com succeeix l'escena des d'un punt de vista distant, com el fotògraf que observa la realitat des de la lent de la seva càmera.
També s'observen molts plans seqüència de llarga duració i algún travelling. O alguns plans més curiosus com els picats del descapotable.
La llum i el so es van fer, captar al moment i amb els recursos que tenien. Per captar més la quotidianitat i la realitat, com a tota pel.lícula Nouvelle Vague. Encara que aquesta pel.lícula en concret sembla tenir molt més pressupost que la resta de pel.lícules del corrent. La llum i els colors que destacaven eren freds, novolusos però a la vegada i havia una certa vitalitat que normalment no es mostra a la llum Britànica, que es relaciona més amb la melancolia.
En quan als espais la història es centralitza amb el parc, on passa tota la trama. S'ha de dir que l'escena introductòria de l'espai es de les més llargues, i apartir d'aquell moment el parc seguirà com màxim referent; es mensiona al diàleg i es motra a les fotografies del protagonista, i sortirà dos o tres escenes més.
Després es podria d'estacar l'estudi on viu en Thomas. Allà suceeix la major part de la història. Després els carrers de Londres, l'interior del cotxe, la botiga d'antiguitats, el restaurant i la casa.
Si parlem de l'interpretació crec que parlar d'una sobreactució en les actrius, caracteristica dels 60. No hi ha cap de les protagonistes, o personatges femenins que no actui d'aquesta manera exagerada. Pesonalment penso, doncs on està la naturalesa, la realitat?
En canvi en els personatges masculins si que es veu més naturalitat interpretativa i els seus personatges resulten més interessants.
Per exemple el protagonista, la seva interpetació es més adecuada al personatge, més mesurada, més real.
Thomas
El Protagonista
Jo analitzaré el personatge principal ja que es el que més interessant m'ha semblat. En Thomas es un jove fotògraf que resulta tenir gran èxit. Es dedica sobretot al món de la moda, encara que també treballa en altres projectes més personals on sembla que es decanta més per mostrar la realitat, la societat a través de l'espai i les persones.
Podem dir per tant que es una persona curiosa i compromesa, un personatge apasionat pel que fa, de fer mai el veiem fora del paper de fotògraf. Hi ha moltes escenes on surt al carrer amb la càmera en mà fent fotografies a qualsevol espai. Es pot dir que es un personatge mogut i actiu ja que la seva curiositat el porta a una inquietut i obsessions constants.
Podriem dir també que es el típic personatge atractiu tant físicament com també intel.lectualment. La seva professió com la seva forma de parlar i la seva ironia fan d'ell un atractiu potent en tota la pel.lícula.
Un personatge cregut i altaner dintre de la seva curiositat pel que l'envolta.
Amb les dones però no es veu un respecte, tot el contrari. Es veu un personatge amb una mentalitat molt maxista, cal dir que era la mentalitat del moment. En aquest aspecte considero que el director ha volgut plasmar la societat i mentalitat del moment.
Escena Final
Una de les escenes més interessants de la pel.lícula es l'escena Final, considero.
Un cop en Thomas ha perdut la pista de l'assesinat que ell mateix havia descobert, un cop ha perdut tota proba marxa del parc en direcció a la sortida. Al costat de la pista de tenis es torna ha trobar a un grup de personatges secundaris que ja s'han mostrat abans a la pel.lícula, al inici. Això porta ha pensar que es tracta d'un cicle i d'una metàfora, però ho aclarirem més endevant.
Aquest grup, de mims, entren a la pista oberta i començen a jugar o interpretar que están jugant a tenis. Al inici Thomas es queda mirant l'escena,mal princi seriós i després somrient de com poden manntenir tota l'estona el personatge, com poden no canviar de realitat, com si aquella ficció sigués la realitat.
Al final un es presenta una oportunitat pel protagonsita per formar en l'escena i aquest l'aprofita. Destaco la seqüència, primer pla, on en Thomas seguèix amb la mirada la suposada pilota. També els plans generals de la llespa i el personatge al centre de la composició. El posiciona al centre d'una imensitat.
Crec que aquesta escena es un resum del significat de tota la pel.lícula. Posant en dubte si el que ha vist en Thomas sempre ha estat o no. Posant en dubte la realitat mateixa.
Yesterday
Danny Boyle
Comèdia Romàntica amb tocs de fantasía i de música
Fitxa Tècnica:
Guió: Richard Curtis/ Fotografia: Geoffrey Simpson/ Música: Daniel Pemberton ( canons Beatles)/ País: Regne Unit/ Any: 2019/ 116 minuts/ Apta per tots els públics
Fitxa artística:
Himesh Patel, Lily James, Kate McKinnon, Ed Sheeran, Lamome Morris, Elise Chappell, Camille Chen, Alexander Arnold, Joel Fry, Sophia Di Martino, James Corden, Robert Carlyle
Director:
Danny Boyle va nèixer a Manchester al 1956. És un director, productor de cinema britànic on va debutar al cinema amb " "Shallow Grave" (Tomba oberta) 1994. Dos anys més tard va fer la pel.lícula "Trainspotting", la qual el va portar l'atenció internacional. Ha dirigit també títuls com " The Beach" 2000, "28 Days Later" 2002. "Millions" 2004, "Sunshine" 2007, "Slumdog Millionare" 2007 que va ser guanyadora de l'Oscar, El Globus d'Or i el Bafta al Milllor Director.
Ha fet tot tipos de pel.lícules, tant cambiant els temes i gèneres, com al tipos de públic.
La seves pel.lícules més recents són "Tz Trainsptting" 2017 i "Yesterday" 2019.
En quant al seu gènere podriem dir que és una comédia romàntica amb tocs fantàstics, és una cronotopia, i també la música té fran importància en la pel.lícula. També s'ha de dir que és una pel.lícula bastant comercial, per un públic molt extens i de totes les edats.
Format de la pel.lícula es tota la pantalla sencera.
Sinopsi
Yestaerday ens explica la història de Jack Malik, un compositor de cançons británic que malviu. Aquest viu en una petita localidad anglesa, resignat a renunciar als seus somnis de fama malgrat l'absoluta devoció de la seva millar amiga i manager, Ellie. Pero de sobte sembla que el destino li regala una gran oportunitat. Després d'un accident d'autubús, tot ocorregut una nit molt fantàstica on tot el món es va quedar sense electricitat durant uns segons; ell desperta i resulta que es l'únic en recordar al mític grup The Beatles, aquests no han existit mai, i altres objectes, grups de música o begudes molt dels anys 50 i 60, com la Cocacola o fins i tot el tabac.
Recursos Visuals:
En quant a la pel.lícula com un producte visual podem dir que es van utilizar tot tipus de plans dependent de la escena. Destaquen molts els primers plans per la emotivitat que volen posar a la pel.lícula i per totes les escenes romàntiques i sentimentals. També destaquen els plans mitjos i els llargs on es mostren al compositor tocan o cantan alguna cançó i en totes les escenes on els personatges comversen entre si.
També es destaquen la gran utilitat de plans holndesos en moltes escenes de gran felicitat o on la història torna a recobrar cert dinamisme, es lo que provoca el plà.
Hi ha moltes escenes fixes en un matrix plà però hi ha alguns travellings amb els plans holandesos. Escenes de felicitat o l'escena de la nit del aragon, quan segueix al protagonista.
En quant els actors i la posada en escena es bastant creíble. Aquest interpreten bastant els seus personatges, encara que es cert que aquests están basats en molts clichés i també la pròpia història.
En la meva opinió a l'inci de la pel.lícula la continuïtat es fluida. La pel.lícula, l'argument enganxa i en algunes escenes es interesant. Pero a la que comença la típica història romàntica i tot els concerts i la fama la pel.lícula perd la fluidesa del principi i el final s'espera des del inci i tampoc enganxa.
Els espais triasts i els moviments dels personatges són bastants correctes per el gènere i per la història, també molt típica i molt cliché. Tant la part a Angalterra com la part als Estats Units i als differente estudis musicals i als concerts.
Hem va sembler interessant, encara que van abusar d'aquest recurs. Com utilitzaven la tipografía de les típiques lletres dels 60, dels Beatles, en moltes escenes i de totes les mides i en molts ritmes. Les lastres apareixien en moviment i moltes vegades en gran a moltes escenes on s'estaba parlantes d'una cançó o a una escena alegre o emotiva.
La llum i els colors són càlids a la major part de la pel.lícula ja que es típic en el gènere de comedia i al romàntic. Aquets colors en transmuted comoditat, alegria. En canvi als flaixbacks utilitza colors i alums més freds per expresar unes escenes més llunyanes, un passat, i tame una certa tristesa e incomoditat.
El vestuari es adient tant en l'estil dels 60 com en el de l'actualitat.
A la pel.lícula predomina l'estil dels 60 ja que es parla dels Beatles i els fa un homenatge.
El llenguatge es bastant coloquial i fa referencia tant a les ultimes generacions com d'altres més velles. Argument sencill i que arriba a tothom, amb molts tòpics i prejudicis.
Ellie
Interpretat per l'actriu Lily James
Ellie és un personage mig protagonista, o secundario però amb bastant importancia. Representa a la millar amiga i l'única persona que confía en el talent del protagonista. Ella es qui l'ajuda i li dona suport en tot el que fa. El personatge en principi actual com si fos a una relació d'amics però realment li atrau, desde fa molt, en Jack. Ella arriba un punt en que es cansa de ser solament l'amiga que l'ajuda, també la fama els separa. I encara que els dos intenten començar una relació, hi ha un punt on ella decideix que ja es tard per començar-la que porta molts anys esperant. Però al final la relació es fa realitat, ja que sembla que els dos han d'estar junts.
El personatge, desde la meva opinió, es la típica representació de la història romàntica, on la noia pateix esperant a que el seu princip blau la fagi cas i al final tot acaba bé i acaben formant una família. Com a dona es la que ajuda, la que ho organiza tot per l'altre i sempre es agradable amb l'altre. Fins i tot hi ha algún acudit on se la descriu com a molt atractiva i per això com un objecte sexual, on sembla que tot amic seu ha de tenir relations amb ella per ser la dona del grup.
Hi ha un punt on sembla una dona independent i sembla que la història d'amor gira i eens diu que hi ha un temps per creure en aquella relació romàntica, però després es trenca i ella ja no sembl aun personatge tant independent i fort
No ens mostra tampoc com es ella com a dona. Es centren en l'amiga i en la enamorada.
Escena
Destaco l'escena on Jack va recordant la lletra de Eleanor Rigby. Em sembla bastant interesant ja que va combinant escenes on es veu el personatge intentant recordar la lletra amb altres representacions de la lletra i a més a més aquestes no tenen actions acabades ja que el protagonista no acab de recordar la lletra i la representació, l'acció es va repetint a mida que ell va repetint fragmenta de la lletra per intentar recordar lo que ve després. Hi ha l'escena de la núvia quan diu el nom de Eleanor Rigby a les primeres estrofes i la representació del cura on primer ell creu recordar primer una acció hi acaba per un altre. ( primer el cura està cocina un mitjons i finalment està escrivint el seu nou sermó)