Panoràmic 2020
L'extimitat
L'Extimitat
Públic, privat o secret
En aquesta edició el festival ha volgut triar i parlar sobre l'Extimitat. I que és l'extimitat? Doncs aquesta són les intimitats públiques o publicades d'allò que diem que en un inici era privat, secret o amagat a la imatge pública.
Extimitat com la paraula, es diu que va aparèixer per primer cop a un llibre d'Albert Thibaudet (assagista i crític literari francès) l’any 1923; però no fins el 1969 que el psiquiatra i psicoanalista Jacques Lacan la utilitza en un del seus seminaris.
Avui en dia podem dir que la nostra imatge privada està més exposada amb les xarxes socials, exposem constantment la nostra vida a la resta. Aquest també es un matís més al concepte d'aquest any.
Les fronteres entre allò públic i allò privat ja no es poden diferenciar. Assistim a una intimitat compartida amb entusiasme que contagia, en paral·lel, la por d’una societat venuda i vigilada pels mateixos canals a través dels quals es comparteix.
El Festival
El Festival Panoràmic té la fotografía com a protagonista que s'expressa amb l'ajuda de moltes disciplines artístiques similars o relacionades amb l'anterior. Tots des d'una mirada cap a l'interior de la fotografia, des de tots els punts de vista d'aquesta i també totes les seves posibiltats en altres àmbits com el cinema o altres contemporanis. Abarca la fotografia expressada no només pels fotògrafs sinó també més enllà dels fotògrafs.
El festival vol contribuir a visibilizar la creació de les noves generacions que treballen entron el cinema i la fotografia. Nou talent que emergeix d'escoles de cinema, fotogràfiques, escoles d'audiovisuals i altres relacionades. Però també difondre creacions incòniques e icòniques en el món de la imatge.
Aposta per vincular cinema, fotografía i noves tecnologies amb l'ajuda de l'espai d'arts Roca Umbert.
El complex industrial ata convertit en un singular espai d'arts i cultura. Ubicant la exposició a molts dels seus edificis, a la seva infraestructura tècnica i el territori, deixant que el públic es relationi amb els nous llenguatges audiovisuals.
El festival està creat per l'iniciativa d'Albert Gusi i Fidel Balaguer (Grisart), comptant amb la complicitat de Joan Fontcuberta, i també amb el compromís de l'Ajuntament de Granollers, de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, el departament de cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.
Sense Intimitat
Andrés Hispano i Fèlix Pérez Hita
Andrés Hispano
Andrés és un dels dos comissaris de l'exposició. Ha comissariat les exposicions, Ha a dirigir també nits temàtiques, entre altres audiovisuals per a museus i centres d’art, ha dirigit Somiant la nostra ruïna (la Pedrera, 2005), La Trobada (Palau Moja, 2007), Autoscan (CCCB, 2008) i Wish you were here (DHUB, 2009). També ha escrit David Lynch, claroscuro americano (Glénat, 1997) i va comissariar, juntament amb Antoni Pinent, el pack DVD Del éxtasis al arrebato (Cameo, 2009).
És professor convidat de cinema i cultura audiovisual en diferents universitats, com la UPF, Elisava, LCI i la URL.
FÈLIX PÉREZ-HITA
Fèlix el segon comissari, actualment codirigeix alguns capítols de Soy Cámara amb Andrés Hispano, amb qui també va dirigir Baixa Fidelitat (XTVL-2005), i treballar com a guionista i editor per a Boing Boing Buddha (BTV, 2001-2004).
És membre fundador de l’associació Horitzó.tv i, amb el col·lectiu Neokinok.tv, va crear Tvlata (Projecte educatiu de tv experimental, 2007). Va ser codirector de Gabinet de Crisi: un programa de televisió (2001-2009), amb Bastón y Kikl Grau (idea original de Hispano / K. Grau). De 1997 a 1999 va dirigir una quinzena de documentals per a Barcelona tv. Ha impartit classes de historia i teoria de la imatge a l’Escola Superior de Disseny Elisava, així com a masters y tallers de vàries universitats. Ha escrit articles sobre crítica de la imatge per Manía, Archipiélago, Cultura/s (La Vanguardia) o El Estado Mental, entre d’altres publicacions.
Sense Intimitat- L'exposició
A partir del concepte d'Extimitat, una intimitat exposada, els comissaris parlen, no solament de l'extimitat a les xarxes socials o en situacions i ocasionals. Ells volen parlar del que sempre han viscut amb la seva intimitat exposada, situacions passades com situacions més modernes. Societats concretes o ocasions excepcionals. La transformació de la imatge i la dissolució entre allò públic i allò privat. Els exemples són els presos, els malalts, les prostitutes, els infants, els famosos, vagabunds...
La proposta expositiva consisteix en reunir fotollibres, fotografies i fotogrames de pel·lícules d’aquestes persones a través del cinema i la fotografia tant documental com de ficció.
Persones amb vides molt exposades, amb vides travessades per l'ull del judici de tothom. Les persones sense una intimitat, desposseïdes d’una privacitat que, precisament, avui ens sorprèn en la seva dissolució voluntària i tecnificada per part de joves i no tan joves.
LAS Muertes Chiquitas
Mireia Sallarés és l'autora d'aquesta gran obra que combina diferents ambits i recursos artístics. Tot volen conèixer i criticar com es el paper de la dona i el sexe i el seu plaer.
Tot comença amb una pregunta, si la seva mare havia sapigut o prodria dir si havia viscut plaer. Apartir d'aquí Mireia va desenvolupar el tema fins arribar a parlar del paper de la dona, però sobretot reflexinar sobre si les dones som conciènts del nostre pròpi plaer, si el plaer el decidim nosaltres o ens diuen que triar, si sabem si hem tingut un veritable orgasme o no...
L'artista va recopilar en un llibre, una pel.lícula i en diferents fotografies característiques; diferents històries de diferents dones que va entrevistar en el seu viatge a Mèxic per descobrir i parlar sobre la dona mexicana. Tot parlant de la seva vida com a dona, la dona a la societat mexicana i la sexualitat i el plaer de la dona allà.
Muertes chiquitas és el nom que li donen als orgasmes féminins allà, i es d'aquí on ve el nom de l'obra i un símbol característic a totes les fotografies.
Mireia Sallarés
Mireia és una artista catalana. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, amb estudis de cinema a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York. Entre d'altres, ha exposat a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró, al Museo de Arte Carrillo Gil (Mèxic), al Centro Cultural Montehermoso, al Círculo de Bellas Artes i la Casa Encendida de Madrid o el CA Tarragona. ç
En quant les seves obres podem dir que els seus treballs están relacionats están relacionats amb la societat, la sociologia i també amb l'antropologia cultural. Una altra condició pel seu treball és l'estrangeria. Analitza el món com a estrangera, fent servir entrevistes, intervencions en l'espai públic o d'altres tipus de suport per reflexionar sobre conceptes com la veritat, la violència, el plaer, la memòria o l'estatus, des de l'estratègia del documental i el compromís polític.
A part de "Muertes Chiquitas" com obre representativa, també podem d'estacar "Kao malo vode na dlanu"- Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Va parlar sobre la recerca de l'amor a Sèrbia.
TIME ON QUAALUDES AND
RED WINE
Time on quaaludes and red wine és el projecte d'Anna Galí. Ella ens explica la història del seu fill Tomeu. Des de el seu punt de vista ens explica qui era ell, quina relació tenia amb si matèix, quina relació va acabar tenint amb les drogues i finalment com va començar a planejar la seva pròpia mort, fins que aquesta va succeir.
Tot ho veiem a través de fotografíes, vídeos de les xarxes socials o de la càmera. Però sobretot ajuden els textos, correos, tuits, missatges i escrits i diaris. Podem llegir així com s'expressava en Tomeu i que es el que ell pensava i va viure.
Anna ens diu que va voler fer aquest projecte per poder, per una part més personal, acabar de conèixer al seu fill; ja que diu que després del que va succeir ella va descobrir a un Tomeu molt diferent al que ella coneixia, dubte quin Tomeu era el de veritat o si ho eren tots dos. Després està el transmentre a altres la seva història, els seus pensaments.
Dintre d'aquesta obre es planteja el fet de parlar o no sobre el suïcidi, el pensament suïcida. El dol familiar, la relació entrel els amics i la família del difunt. El mostrar tota una vida a través de les xarxes, la consolació através de l'incognicitat de les xarxes. Dualitat entre el jo que mostrem als que estimem amb el que som a la nostra intimitat. També es mostra una generació en concret, aquesta generació en la que nostraltres vivem.
“Després de la mort del meu fill el 2017, als 18 anys, a causa d’una sobredosi, i gràcies a aquesta nova herència que deixem, la digital, descobreixo en els seus dispositius i les seves xarxes socials una part d’ell que s’amagava sota la seva aparença de normalitat excepcional: una persona turmentada que va buscar en el consum de drogues una via d’escapament a la seva incomoditat al món, i que va compartir aquesta part més íntima i secreta a través de xarxes socials i internet."
Anna Galí
Anna Galí (Girona, 1968). Encara que no es dedica a l'art ni a la fotografia professionalment Anna si que va tenir contacte amb la fotografia a la seva infantesa. A través del quarto fosc instal·lat pels seus germans al garaig de la casa, la utilitzà de manera autodidacta com a mitjà de documentació i expressió des de l’adolescència.
Més tarda va fer tellers relacionats amb la creació de projectes.
Té una formació acadèmica en Matemàtiques, en l'actualitat combina la docència amb la fotografia d’arquitectura i interiors i amb el desenvolupament de projectes personals.
Els seus interessos es mouen en la relació entre fotografia i identitat o memòria, en el context contemporani d’ús massiu internet i xarxes socials. Un estret vincle entre la fotografia i el text, o la fotografia com a mitjà de transformació personal i, per tant, social.
