MNAC
El MANC és el Museu Nacional d'Arts de Catalunya. Ubicat al palau nacional de Montjuïc, primer utilitzat com a exposició internacional l'any 1929. Més endavant el 1934 va obrir les portes com a un museu important de Catalunya, aplegant les col·lacions medievals del país en un inici. L'any 1995 va ser museu nacional de Catalunya amb sales del romànic fins a arribar a ampliar, progressivament durant el pas dels anys, fins al 2004 on es va acabar amb les exposicions d'art modern.
Exposicions de molts tipus d'arts i molts tipus de moviments, èpoques i estils es poden veure dintre del museu. També des d'artistes mundialment coneguts,com artistes que dels que hem perdut coneixements durant la història de l'art.
Antoni Fabrés
De la glòria a l'oblit
31/5 - 29/972019
Sala 64 - Arte Moderno Primera Planta
La lladre muslmana d'Antoni Fabrés
Fins al 29 de setembre d'aquest any podem veure el museu del MNAC una exposició de gran part de les obres de l'oblidat pintor i escultor català del s. XIX Antoni Fabrés i Costa. Exposició que conté des dels seus inicis on tenia una gran reputació, fins a arribar a les seves últimes obres i la seva decadència i oblit en la història de l'art modern.
Antoni Fabrés i Costa (Al barri de Gràcia de Barcelona 1854 - 1938 a Roma) va ser un pintor català del s. XIX-XX que va aconseguir amb la seva tècnica i estil gran reconeixement durant gran part de la seva vida.
Amb 21 anys el pintor va poder guanyar una beca a Roma, el centre de l'art, on al final s'hi va quedar tota la seva vida.
La primera etapa de la seva obra va començar als seus inicis de Barcelona a Roma (1875 - 1894) on va destacar per la seva tècnica, barreja d'aquarel·la amb oli, i les temàtiques de les seves obres. Feia pintura però també escultura. Les obres es van començar a internacionalitzar.
La seva principal influència va ser el pintor català Marià Fortuny i Marçal. Pintor, dibuixant i gravador català del s. XIX, que va destacar per la seva tècnica i estil, els quals van arribar per tot el món, sent el primer català a fer-ho.
Les seves pintures, moltes exposades aquesta exposició del MNAC, representaven persones i espais de països exòtics i estrangers que a l'autor l'interessaven i li cridaven l'atenció, moltes vegades eren societat burgesa però també podia retratar a un lladre. Tot era exòtic i bonic. S'ha de dir que l'autor no va viatjar mai aquests llocs i en canvi va poder plasmar amb gran exactitud aquells espais i persones de les quals havia llegit o sentit a parlar.
Totes les obres eren realistes. Posava importància a la figura de les persones i el fons dels seus quadres moltes vegades estava difuminat o no tenia tanta precisió com les figures. També li agradaven els quadres o obres inacabades, semblaven més esbossos sense color i sense fons.
En la seva vida personal podem destacar gran èxit i el naixement de les seves dues filles Júlia i Glòria.
A la segona etapa (1894-1902) el pintor va viatjar cap a París a la recerca de noves influències i tècniques.
Allà va canviar la temàtica de les seves obres, fent més paisatges i plasmant una realitat més quotidiana d'una societat pobre i senzilla. On moltes vegades els personatges no miraven directament a l'espectador; donant la sensació com d'una finestra oberta en mig d'una acció. I molts dels quadres contenien un aprenentatge o moral final.
Durant aquella època molts burgesos de la ciutat li demanaven encàrrecs a partir de les modes artístiques.
La tècnica va seguir igual, oli i aquarel·la barrejats.
Podem destacar l'augment d'èxit i reconeixement, ja que es van exposar les seves obres a Barcelona i altres espais del món; i van arribar a escriure un llibre sobre ell. També hi ha un canvi de temàtica.
A la tercera etapa (1902 - 1907) Antoni viatja cap a Mèxic perquè el seu estil comença a no agradar en molts punts d'Europa, ja que el veien una mica antiquat en comparació amb els avantguardistes, els quals acabaven de sorgir. Diguem que aquí comença el seu oblit.
Li sorgeix una feina com a professor en una universitat de belles arts a Mèxic, i l'accepta. Allà a part de fer classes a grans alumnes de grans famílies reconegudes i cares del país, com per exemple el marit de la pintora Frida Kahlo. Antoni canvia la seva tècnica al carbonet.
Dibuixa el que veu, del que sent parlar, moltes vegades utilitzant solament el blanc i el negre donant una sensació de tristesa. Temes durs i difícils, o retrats dels seus alumnes.
A la seva època es parlava del canvi de concepte de la histèria i també d'altres temes relacionats amb la psicologia, que van interessar bastant al pintor.
Moltes obres són esbossos on tornem a veure a les persones com centre o fons difuminats,persones amb més importància i juga amb la llum i les ombres. També li va interessar la anatomía, va plasmar molts cossos, sobretot de gent vella. Cossos vells, lletjos que donaven tristesa i dolor.
Fa els primers retrats de les seves filles.
Destaquem la gran influència que va tenir Antoni per Mèxic.
També l'etapa on el canvi de director en la universitat va fer que l'autor tornés a Roma. El director era un home en contra de la pintura i l'escultura; per ell l'arquitectura era la futura visió del món i de l'art.
Els seus alumnes van tenir gran prestigi a l'art del país.
Les seves obres van ser molt critiques amb la societat.
A l'última època (1907 - 1928) l'autor torna a Roma per passar els últims anys de la seva vida, un alumne l'acompanya.
Al principi crea una acadèmia pròpia i es dedica a l'ensenyament privat. S'uneix a l'art romà d'aquella època, segueix dibuixant obres de caràcter social i molts burgesos italians el van començar a encarregar retrats de les seves famílies.
El problema comença quan l'autor deixa de vendre obres perquè deixen de tenir importància dintre d'Europa, el seu estil és mort. Es dedica només a la docència. Rep una suggerència de l'ajuntament de Barcelona per cedir tota la seva obra a canvi d'una pensió vitalícia. Cedeix i al principi totes les entregues dels diners són correctes.
Però arriba un any on els diners van disminuir, d'altres que ja ni van arribar i cap notificació. Segurament van veure que les obres de l'autor no venien i les van guardar en magatzems. Antoni va morir el 1928 a Roma per vell. Va deixar de ser reconegut i va lluitar els seus últimes dies per poder viure amb condicions.
Ara podem veure al MNAC, per fi, les seves obres des de els inicis dins els últims anys de decadència.
LA BELLA SULTANA
Obra feta a Roma en els seus inicis com a pintor.
Tècnica de la barreja d'aquarel·la amb oli; tècnica estrella del pintor.
Trobem situat en el centre de l'obra al personatge, aquest és molt més precís que no pas el fons, que el trobem difuminat amb color gris que fa ressaltar més les tonalitats d'or de la dona.
Representació d'una dona musulmana de la societat alta, una sultana. Una dona rica i amb poder que es pot permetre certa llibertat, la veiem fumant, i ens mira amb aires de superioritat.
Temes exòtics, bellesa i societat alta.
L'obra es troba esposada al MNAC
La bella Sultana d'Antoni Fabrés
Desert de Neu
Obra de la segona etapa de l'autor, a París.
Paisatge on destaca el color blanc d'amunt dels altres.
Tècnica d'aquarel·la i oli.
Paisatge de neu on destaca el color blanc donant una sensació de solitud i tristesa.
En un inici l'obra també contenia una gran forma dintre de la neu que representava la mort d'un sentinella de la guerra Francoprussiana, abans per tant titulat "Sentinella mort a la neu". Però l'autor va voler portar el quadre a Mèxic i el tema allà no agradava gaire, així que per vendre va canviar el tema completament.
L'obra la trobem al MNAC, a l'exposició.
Desert de Neu d'Antoni Fabrés
Esbós Cos home vell
Obra de la tercera època d'Antoni a Mèxic.
Tècnica amb carbonet.
Destaquen els colors molt foscos i el joc de llums i ombres.
Com a centre tenim un personatge i la resta és el fons difuminat que fa amagar però també en part destacar el cos de la figura.
Representació d'un cos vell i lleig d'un home gran, suposadament una influència de les seves vivències allà a Mèxic.
Un quadre que representa dolor i tristesa en els espectadors.
Destaquen els colors foscos.
Exposada al MNAC.
Esbós Cos home vell d'Antoni Fabrés
Retrat de la meva filla Glòria
Obra de l'última etapa de l'autor a Roma.
Tècnica d'oli i aquarel·la.
Destaca el personatge amb un fons menys difuminat representant un paisatge que concorda amb el personatge.
Destaquen el negre, el gris i el marró.
Representació de la seva filla Glòria, dona d'alta societat que vesteix un gran abric de pell, símbol de riquesa.
Quadre de gran grandària per ressaltar la figura de la seva filla. Mida típica de retrats burgesos de famílies adinerades.
Exposat al MNAC.
Retrat de la meva filla Glòria d'Antoni Fabrés
En la meva opinió l'exposició és molt recomanable. Ens presenta a un artista que des de fa molts anys ha sigut amagat, no s'ha parlat d'ell, i és molt important no obligar artistes que van aportar molt per l'art.
Potser quant a organització no crec que estigui malament del tot, ja que s'hi ha organitzat per etapes,però jo hagués posat una mica més de separació entre elles o una indicació per poder seguir més aquest punt.
Per tant en conclusió dic que és recomanable l'exposició sobre Antoni Fabrés, autor amb una vida molt interessant que va aportar moltes coses a l'art encara que va ser oblidat.
Col·lecció llarguíssima i molt amplia amb canvis d'estils i de temàtiques durant el llarg del recorregut.
Art proper.
Autoretrat d'Antoni Fabrés
Oriol Maspons
Fotografía útil
5 julio 2019 - 12 gener 2020
Exposicions temporals planta baixa
Fotografia de moda Oriol Maspons
En aquesta exposició del MANAC podem trobar moltes de les fotografies del conegut fotògraf català Oriol Maspons que amb la seva càmera va captar el canvi accelerat que va viure el país durant la segona meitat del segle XX, l'impacte de l'arribada del turisme, el gran èxit publicitari, la moda i les revistes il·lustrades; també amb un caràcter reivindicatiu de la Nova Cançó o de la Gauche Divine.
Va crear un nou llenguatge fotogràfic i va deixar testimoni del caràcter de la seva època. "Notari del seu temps"
Aquesta és la primera gran exposició dedicada a l'artista, mostrant 500 fotografies de 50 anys de la seva carrera.
Oriol Maspons (1928 - 2013 Barcelona) fotògraf del s. XX. Gran innovador de la fotografia, sempre mostrava els canvis de la societat des del seu punt de vista.
En un principi l'autor mai va voler dedicar-se a la fotografia però la seva familiar estava relacionada amb ella d'una forma amateur.
Així és com Oriol, amb 22 anys, va començar a fotografiar els carrers de Barcelona i la gent que l'habitava als anys 50. Fotografies en blanc i negre, mostrant moltes vegades la pobresa, la infància, de vegades l'amor. Obres humanistes/ realistes, retrata la realitat des de la seva perspectiva, moltes vegades crítica. Fotografia compromesa
És així com moltes organitzacions exposen les seves fotografies i guanya uns quants premis. Però a l'artista no li agraden els artificis, aquell tipus de fotografia moderna de l'època. La considerava que no deia res, que no transmetia.
"El destí final d'una fotografia ha de ser sempre en un paper imprès"
Així que quan es va començar a queixar i mostrar la seva opinió el van expulsar de moltes associacions, com l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on havia guanyat alguns premis.
Fins que no comença a conèixer altres fotògrafs professionals no decideix dedicar-se a la fotografia.
El 1954 viatja a Eivissa amb la seva primera càmera, una Relleiflex. Allà coneix a dues de les seves grans influències; René Petit, fotògraf professional francès especialitzat en retrats i famós per les seves pin-up; fotografies amb models moltes vegades que vestien amb colors vius i divertits. I també va conèixer la model Monique Koller.
Allà comença a retratar els habitants de la ciutat; vellesa com infantesa, l'arquitectura i els carrers de l'illa i moltes turistes, entre elles la model, que considera la representació d'una noia lliure i moderna. Molt diferent de les dones del seu passat entorn.
Primeres fotografies de biquinis o retrats de dones que reflecteixen seguretat i personalitat. Totes les fotografies en blanc i negre.
1955 - 1956 viatja a París, centre de modernitat i canvi. A partir de les seves influències entre en contacte amb el club des 30 x 40, dirigit per Roger Doloy. La fotografia d'allà és realista humanista i un altre és més experimental lligada a la Subjektive Fotografie d'Otto Steinert; fotògraf alemany que va promoure la fotografia subjectiva.
Allà va conèixer el fotògraf Cartier Bresó-Daisneau, fotògraf humanista, que retratava els carrers i les ciutats, entre altres. Influències importants per ell.
Allà a París retrata la ciutat, la societat moderna de la Gauche Divine però també a la gent del carrer i l'arquitectura. S'impregna de cinema, la nouvelle vague entre altres.
Personalment conèixer aquella ciutat tan moderna; amb els seus cinemes, clubs de jazz... Va suposar un gran canvi, una llibertat que abans no havia tingut en una Espanya franquista.
1956 Londres. L'autor torna a viajar, encara com un amateur que està aprenent dels altres. Viatja amb un fotògraf de Barcelona, ja conegut abans, per descobrir la ciutat britànica.
Alla l'autor torna a plasmar en les seves obres a la gent de la ciutat; més vells que joves enaquesta sèrie de fotografies, tornem a viure l'arquitectura, els carrers i tot el que va veient i aprenent de la ciutat. Diferents textures, blanc i negre.
En tornar de París, Oriol deixa la seva feina a Barcelona i decideix dedicar-se a la fotografia.
1957 crea el seu propi estudi associant-se amb Julio Ubiña, fotògraf de Santander.
Junts treballen per grans revistes i les principals il·lustracions i imatges de l'època.
1959 relació amb des 30 x 40, de París, amb el Grup Afal; materialitzat més tard en una exposició impulsada per Roger Doloy celebrada a les sales de la biblioteca de l'Ambaixada espanyola a París. Molts fotògrafs van participar-hi; obres inèdites, autoretrats i la seva biografia.
Maspons i Julio Ubiña participen de manera conjunta. Ubiña exposa fotografies sobre la Setmana Santa, i Maspons va fer tres retrats de tres reportatges. Aquesta exposició va significar gran importància pels dos fotògrafs.
Internacionalització pels fotògrafs.
Les obres de Maspons i Ubiña a l'exposició de Roger Doloy al 59
Més endavant l'estudi va anant guanyant fama i prestigi i els van encarregar projectes publicitaria, molts amb models (no confondre amb les fotografies de moda que farà més endavant) Obres impreses i amb valor.
Més tard també encàrrecs de moda on es destaca per mostrar a les models amb postures extremadament artificials i exagerades. També criticat per la forma en què retratava a les dones, postura sexista, en aquesta època, i per l'acte de demanar la fotografia d'una dona que hagués sigutviolada. Crítiques per diferents associacions feministes.
Fotografia publicitària de Maspons i Ubiña
Fotografia moda Maspons i Ubiña
Per acabar destaco dues exposicions interessants.
1967 per anunciar el final de les obres de reforma de l'estudi, Maspons i Ubiña van fer un cartell amb el fotocòmic BAT MAN, en el més pur estil pop. Sàtira hilarant sobre el món de la fotografia publicitària.
1995 Maspons, grant amant dels animals, triga gairebé tres anys a completar una sèrie de fotografies de 68 retrats que componen el llibre publicitari Àmbit. Mostrant una selecció de 16 retrats de persones amb les seves mascotes. Realitzat en gelatinobromur de plata sobre paper plàstic.
Parella a Barcelona
Fotografia en blanc i negre.
Pla general; podem veure un carrer de Barcelona i en mig una parella ballant. Al seu costat una moto.
Enquadrament horitzontal.
La perella es troba a la dreta de la fotografia, pla tres quarts.
Fora de camp podem imaginar el seguiment del carrer; borers, portes...
Llum clara en tota la fotografía
Obra humanista/ realista que plasma l'amor de parella des del punt de vista de l'autor. Una parella en mig de la ciutat, gaudint de la seva companyia.
Obra dels inicis de l'autor, on encara estava a Barcelona i es considerava amateur.
L'obra es traba al MNAC
Una parella a Barcelona, fotografia dels inicis d'Oriol Maspons
Turista Eivissa
Retrat en blanc i negre. Realista
Retrata una turista, en l'època on va viatjar a Eivissa, plasmant una dona moderna que ens mira amb superioritat, és una dona amb personalitat i llibertat.
Molt diferent de les dones que coneixia abans.
Pla mitjà, la dona és el centre de la fotografia.
Enquadrament horitzontal.
La dona al centre.
Fora de camp podem imaginar el seguiment de la paret.
Llum clara en tota la peça.
Obra exposada al MNAC
Retrat turista a Eivissa de Oriol Maspons
Una de les fotografies de la seire BAT MAN de fotocòmic d'Oriol Maspons i Julio Ubiña
Dones bigote
Obra del final de l'editorial amb Julio Ubiña.
Forma part de la col·lecció BAT MAN fotocòmic amb estil pop, típic de l'època.
Retrat de varies persones, una sàtira.
Enquadrament rectangular.
Pla mitjà, les noies amb bigoti són el centre de la imatge; encara que algunes es troben més a prop que les altres.
Llum clara. Fora de camp un fons blanc, estudi.
La fotografia és una sàtira de les fotografies publicitàries.
Es troba al MANAC
L'home i el corb
Fotografia de la col·lecció de personatges i animals del 95.
Pla mitjà, el centre de la fotografia són el corb i l'home.
Llum fosca però al centre clara.
Enquadrament horitzontal.
Fora de camp la paret d'estudi.
La foto ens mostra la relació de l'home amb la seva particular mascota.
Retrat realista.
L'autor ens mostra la relació de les mascotes amb les persones que les cuiden.
Obra al MANAC
Una de les fotografies de la col.leció de personatges i les seves mascotes d'Oriol Maspons
En la meva opinió una exposició molt interessant que ens ensenya la vida d'un artista, des de els inicis fins al final. Una manera de poder conèixer a un fotògraf català que no es coneixia molt i que va innovar la fotografia.
La distribució crec que està molt bé i et pots guiar perfectament per les diferents etapes.
En conclusió diria que és una exposició recomanable que ens ensenya la vida d'un fotògraf molt important per la història de la fotografia, i poc conegut. Tot molt ben explicat i ordenat. Mostrant quasi totes les diferents col·leccions que va fer al llarg del temps.
El Víbora
Comix contracultural
21 juny - 29 setembro 2019
Exposicions temporals sala baixa
Portada inicis del cómic contracultural El Víbora
En aquesta exposició que podem trobar al MANC, es fa un homenatge a El Víbora i als seus autors quan compleixen ja 40 anys de la primera publicació d'aquesta mítica revista. Comix va marcar diverses generacions de les dècades del 1980 i del 1990.
La mostra se centra en les primeres etapes de la revista, situant-nos als inicis de la democràcia a Barcelona. Es va erigir un centre de cultura underground que ja havia esclatat als 60 als Estats Units però que a nosaltres ens va arribar més tard.
35 obres originals d'una àmplia col·lecció de documents i una selecció de 100 portades. El públic podrà descobrir l'originalitat i la potència dels creadors (Gallardo, Nazario, Laura, Mariscal, Martí, Max i Roger) Amb les seves vinyetes transgressores i un llenguatge nou, es van rebel·lar contra l'ordre establert i l'estètica convencional. Personatges marginals i subversius.
Des de 2014 que el museu està patrocinant el còmic per donar-lo més visibilitat.
El Víbora va ser una revista barcelonina transgressora i contracultural. El primer número es va treure el desembre de 1979. El subtítol típic del còmic era "Comix para superviventes", on deixava clar el seu contingut.
El concepte comix, creada als Estats Units, era una historieta contracultural i alternativa de la dècada dels 70.
Va ser un fenòmen social i cultural molt diferenciat d'altres còmics comercials per les seves històries lliures de censures i que parlaven de temes quotidians (drogues i sexe, però també el dia a dia), utilitzant sempre la sàtira amb grafismes personalitzats, i per la distribució restringida.
Aportant una visió del sexe lliure i desinhibida, que trencava amb les frustacions d'abans; sexe lligat a la quotidianitat amb tocs de vegades de sèrie negra. Tractament també molt lúdic (i lúbric) i paròdic i sempre transgressor. I reivindicacions feministes també per les autores del còmic.
L'origen estava en el còmic underground que va fluir en Barcelona als anys 60, en l'estela del còmic contracultural estadounidenc.
Aquest va sorgir com a resposta a les convulsions socials del moment i per trencar amb els superherois i tots els còmics destinats adolescents que regnaven en aquell comerç. Forma part de la contracultura definida per Theodore Rozark, acadèmic americà, l'any 1968; i que més tard van trobar les seves primeres formes d'expressió a revistes universitàries i en autoedicions dels autors. Generacions d'historietes que, amb grafismes trencadors, volen narrar les seves pròpies històries sense censures. Reflecteixen a partir de la crítica la societat (com el consum, les drogues, rebuig als tabús sexuals, reivindicacions feministes o l'ecologia.) Defineixen una nova manera d'entendre de fer còmics i de dir les coses clares, sense censures.
Podem destacar en 1973 la primera publicació d'un còmic underground a Espanya, a Barcelona. El Rrollo Enmascarado, va tenir certa continuïtat, "Los tebeos del Rrollo" publicats entre 1974 i 1976. Ràpidament es van consolidar molts autors a l'editorial i van acabar sent un dels generadors de la movida madrileña.
El Víbora va culminar el moviment underground, i a la vegada, el va tancar convertint-lo en un fenomen de masses. El mercat de revistes còmics acabava d'iniciar aquest nou estil com preferent i el Víbora va venir a prendre partit.
Revista d'autors inquiets que parlaven del que veien i donant el seu punt de vista, i molta gent els va escoltar.
El còmic va ser possible gràcies al finançament i l'ajuda logística de l'editor català Josep Toutain que va inferir a Josep Maria Verdaguer, editor de la nova revista amb "Ediciones la Cúpula".
Van col·laborar dintre de la revista molts autors coneguts, entre els molts autors de "los Tebeos del Rrollo", entre altres com Calonge, Carratalá, Carulla, Das Pastoras, Mauro Entrialgo, Isa Feu i molt més.
Principis 90 la societat havia canviat i la revista va aparcar progressivament el seu estil mas underground per poder arribar a continguts més pròxims a l'estil alternatiu.
Però es van mantenir alguns dels col·laboradors habituals.
Va arribar a fer edicions amb firmes de grans estrelles del còmic internacional i van arribar a fer 300 números fins al 2004.
Cronologia de tots els anys de la revista El Víbora i fets que van parlar durant aquells anys
Portada Femisita
Portada dels inicis de la revista underground El Víbora.
Il·lustració amb tonalitats de blau, gris i blanc.
Representació de la masturbació femenina com a crítica feminista contra la concepció d'aquest tema dintre de la societat d'aquella època.
Estil underground
Es troba al MNAC
Portada feminista del inicis d'El Víbora
Nazario Purita
Portada de Nazario Purita l'any 1975.
Il·lustració carregada de moltes figures i colors però formant tot una mateixa forma. Es poden distingir dos personatges de la resta, ja que estan dibuixats com a part en un cercle, subratllant-los.
Colors vius i divertits.
Tot és una sàtira i crítica cap a la societat d'aquella època, els seus costums i els seus tabús.
Estil underground
Obra al MANAC
Coberta de Nazario Purita de l'editorial Mandràgora de Madrid al 1975
Tank Girl
Portada especial de la revista cap al mític còmic Tank Girl.
Dibuix central el del personatge de l'heroïna amb un fons verdós.
Estil més alternatiu, s'adapten a les tendències dels 90.
Promoció del còmic estadounidenc, bastant de moda en aquella època. Explica les aventures d'una heroïna diferent de les conegudes. Crítica de la figura de la dona en les heroïnes i en general, la trenca.
Obra en el MNAC
Portada especial d'El Víbora al mític còmic estadounidec dels 90, transgresor TANK GIRL
Primera Portada
Primera portada d'El Víbora al 1979 publicat per l'editorial La Cúpula.
Estil underground.
Un personatge principal, tonalitats de gris, negre i vermell.
Crítica a les modes i els gustos establerts que solament la societat escolta i mira.
"És gomude para el coco"
Obra al MNAC
Primera Portada d'El Víbora per l'editorial La Cúpula al 1979
En la meva opinió és una exposició molt recomanable. Interessant i divertida amb una àmplia col·lecció molt extensa dels 40 anys d'aquesta mítica revista.
L'organització de l'espai em sembla bé encara que una mica difícil de seguir les etapes de la revista.
En conclusió recomano l'exposició, ja que ens mostra tota la història d'una revista i un moviment important dintre de l'art i la societat del nostre país i en general. Gran varietat d'obres disponibles i ben explicades que mostren tot l'estil underground.
