Miralls de L'invisible
La Pedrera
S'ha de destacar primer que l'any 1900 el Passeig de Gràcia era l'avinguda més important de la ciutat. Era on es va començar a construir edificis emblemàtics i on es van instalar els millors teatres i els millors cinemes, les millors botigues i restaurants, tot exclusiu.
Va ser també on els burgesos més adinerats van decidir edificar les seves vivendes, i tant per osadía i exhibicionisme, van encarregar els projectes als arquitectes més pretigiosos del moment.
L'any 1905 la paralle burgesa Pere Mila i Roser Segimon contrauen matrimoni. Més endevant, atrets pel passeig de Gràcia, compren una torre amb jardí que ocupa una superfície d'uns 1835 metres quadrats i l'encarreguen al plretigiós arquitecte Antoni Gaudí la construcció d'una nova residència amb l'intenció d'ocupar el pis principal i alquilar la resta de la vivenda. Aquesta es diría La Casa Milà, com el matrimoni.
Des de l'any 1906 al 1912 es va realitzar la construcció de l'edifici. La Casa Milà va despertar molt interès i se la van fer diversos reportatges com els de la revista L'Edificació Moderna, publicació de la patronal dels constructors.
S'explicava que Gaudí es va preocupar de satisfer les necessitats de l'època però sense influènciar a la naturalesa dels materials mi les formes que va crear. Utilitzà l'estructura de columnes com una novetat per aconseguir grans dimensions i espais lluminosos.
La construcció de l'edifici va ser complexa per els problemes financers i legals, i no va estar fora de cap polèmica. Gaudí cambiava constantment el projecte de la seva obra i l'nava moldejant l'aspecte i l'estructura. Va anar més enllà del que el matrimoni havia demanat i no va respetar els reglaments de l'Ajuntament, el volum de l'edifici era ilegal. La part del terrat i la del soterrani exceden el màxim permés, un dels pilars de la façana ocupaba una part de la borera del passeig. Però Gaudí al saber que un inspector havia alentat la construcció, Sr Bayó. Així que va ordenar que es posesim mesures i que si havia alguna part que faltava del seu edifici ell informaría públicament qui l'havia tret, l'Ajuntament.
El matrimoni Milà
Antoni Gaudí
Finalment la Comisió de L'Eixample va certificar que l'edifici tenía un caràcter monumental i no calien ordenances municipals, encara que Milà va haver de pagar una multa de 100.000 pesetas per legalitzarla. Més tard el matrimoni va discutir amb Gaudí pels seus honoraris fins arribar als tribunals. Gaudí guanya i van haver d'hipotecar la Casa per pagar 105.000 pesetas a l'arquitecte.
La singular estructura de l'edifici d'Antoni Gaudí, La Pedrera, i la relació i conflicte entre els Milà, van fer que fós objecte de burla pública amb caricaturitzacions en numeroses publicacións satíriques de l'època.
Després de públicar molts anuncis de l'alquiler de la casa, la professora Miss Dick la va triar.
Més tard es destaquen la pensió d'hispano-americana al 1912 fins 1918 amb Alberto I. Gache Buenos Aires, 1854-Montevideo. Més tard el cónsul de la República Argentina a Barcelona, a la 1º- 2ª planta desde el 5 de agosto de 1911 hasta finales del 1919; la familia Abadal,que es van instalar en el 3º 1ª, i van viure del 1912 fins l'any 1930. També el príncip egipci Ibrahim Hassan (El Cairo, 1879 - Barcelona, 1918) va morir al seu domicili de La Pedrera en el Paseo de Gracia 92.
I la família Baladia, industrials tèxtils, tque van tenir alquilat el piso 2º 2a como pied a terre, es decir, un lugar cèntric, pràctic per quedar-se las nits que sorteen més tard per que hacine anat al teatre, al Palau de la Música...
1929 es van ananá instalan comerços en els baixos edificis, com la Sastrería Mosella que ha estat més de 80 anys. 1947 Roser Segimon, viude desde feda 7 anys, va vendre l'edifici a l'Inmobiliaria Provenza, pero va viure al pis fins la seva mort al 1964.
Després de molts anys La Pedrera va ser declarada Patimoni Mundial de la UNESCO al 1984. Va ser restaurada i oberta al públic com a centre cultural al 1996.
Actualment des de 2013 es l'edifici sede de la Fundació Catalunya La Pedrera i allotja importants centres culturals de referència en la ciutat de Barcelona i organitza activitats per diferents parts de l'edifici.
Bill Viola
Bill Viola va nèixer a Nova York al 1951 i va finalizar la seva carrera universitaria de Siracusa l'any 1973. És reconegut internacionalmente com un dels millors i innovador artista en l'àmbit del vídeo i l'art contemporani, del videoart. Pioner en videoart als anys 70, al sortit de l'Universitat. Utilitzant a les seves obres la tecnología i temes actuals i històrics. En 40 anys ha creat obres utilitzant cintas de vídeo, instal.lacions amb projeccions, ambients sonors, i fins i tot música electrònica i performance; i també a treballat a la televisió. Sempre traballa el concepte, l'imatge amb vídeo i el so dintre de les seves creacions i sempre hi ha una percepció en la seca experiencia humana, centran-se sempre en temes universals com la mort o el neixement. Moltes de les seves fonts venen d'artistes nordamericans que venen de l'art d'Orient i d'Occident; tradicions espirituals del budisme zen, el sufisme islàmic i el misticisme cristià.
Viola a presentat moltes de les seves obres EE. UU. en la Bienal de Venecia de 1995. Altres exposicions importants com Bill Viola: A 25-Year Survey, organizada per el Whitney Museum of American Art (1997); The Passions, en el J. Paul Getty Museum (2003); Hatsu-Yume (First Dream), en el Museo de Arte Mori, en Tokio (2006); Bill Viola, visioni interiori, en el Palazzo delle Esposizioni, de Roma (2008); Bill Viola, en el Grand Palais de París (2014); i Bill Viola Electronic Renaissance, en el Palazzo Strozzi de Florencia (2017).
També Mártires (tierra, aire, fuego, agua) [Martyrs (Earth, Air, Fire, Water)], primera de les dues obres permanents més importants que ha fet, l'any 2014, seguida por María (Mary, 2016). 2004 Viola va realitzar un vídeo de 4 hores de durada per la producció de Peter Sellars de la ópera de Wagner Tristán e Isolda, representat varies vegades a EE. UU., Canadá, Europa y Japón. A lo largo de su carrera, Viola ha recibido numerosos premios y distinciones, como el premio de la Fundación MacArthur al “genio creativo” (1989), el XXI Premio Internacional Catalunya (2009) y el Praemium Imperiale, otorgado por la Asociación de Arte de Japón (2011).
Kira Perov
És la directora ejecutiva de Bill Viola Studio i també, a la vida personal, és la seva dona i companya sentimental desde 1979; tant com esposa com amb la gestió. Orientant creativament i col.laborant en la producció de tots els vídeos e instalacions del seu marít, com també les documentacions fotogràfiques i el procesos creatius. Perov és també comisariat i coordinadora d'exposicions de les obres de Viola en tot el món i supervisa la publicació de tots els catàlegs de les seves exposicions. Les seves exposicions més recents visioni interiori (Palazzo delle Esposizioni, Roma, 2008), Bill Viola (con Jérôme Neutres, Grand Palais, París, 2014), Bill Viola(con John Hanhardt, Thames & Hudson, Londres, 2015) y Bill Viola: Electronic Renaissance (con Arturo Galansino, Palazzo Strozzi, Florencia).
Ara al 2019 a Barcelona a la Pedrera Bill Viola exposa Miralls de l'invisible on oferèix un ampli recorregut per la seva trajetària artística i també la seva evolució on paral.lelament ha desenvolupat el seus coneixements tecnològics, tot als darrers 44 anys. Abarca des de obres significatives dels seus origens The Reflecting Pool (1977-1979), fins a creacions actuals com Martyrs (Earth, Air, Fire, Water), o l'encàrrec de la catedral de Saint Paul de Londres, exposició permanet des del 2014
Autoretrat Bill Viola
" The Reflecting Pool"del 1977- 1979.
Autoretrat Bill Viola
"M'he acabar asonante que el lloc més important on la meva obra cobra vida no és en una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni tan sols al vídeo mateix, sinó en la ment de l'espectador que l'ha vist. De fet, només és aquó on pot existir."
Bill Viola, 1989
Miralls de l'invisible
L'exposició d'en Bill Viola presentada a la Pedrera es titula Miralls de l'Invisible. Es mostra un ampli recorregut per la trajectòria de l'artista amb obres que han evolucionat en paral.lel al desenvolupament de la tecnologia del vídeo al llarg dels 40 anys. Obres significatives dels seus inicis com "The Reflecting Pool" del 1977- 1979, fins les més recents com la sèrie d'obres exposades permanent ment a Londres a l'Abadia de Westminster "Màrtirs" 2014.
La exposició ens mostra una gran varietat d'obres en moltes estapes de la seva vida però no s'exposen cronologicament sinó per temes i estètica de l'obra, encara que ha totes les obres es veuen els mateixos temes e hi ha alguns que destaquen més que altres.
Sempre ens parla i recrea sobre el sentit de la condición humana i la naturalesa transitòria de la vida. Es centra en temes universals com el naixement, la mort, el dolor, la redempció o el pas del temps tot generant estats d'ànim als espectadors.
Encara que sense cap paraula, els sons i les imatges de les seves obres remouen i desvetllen profundes emociona. Utilitzant sempre com elements clau en les seves creacions a l'aigua com a gran metàfora de la vida, també el moviment alentit i en bucle. També utilitzant sempre l'ajuda de persones conegudes, de experiències personals i coneixements del budisme zen, el sufisme islàmic i el misticisme cristià.
També fa referencias i reinterpretacions a obres molt conegudes de l'història de l'art relacionades amb els conceptes que volia treballar.
També es veuen diversos autoretrats al llarg de l'exposició.
Obres úniques i belles amb gran intensitat.
També s'ha de dir que l'exposició es porta a la Pedrera amb el propròsit d'augmentar el conèixement d'aquesta arreu del territori, i també gràcies a la xarxa de centres col.laboradors que presenten més treballs de l'artista, tant a la ciutat de Barcelona amb el Palau de la Música Catalana i el Gran Teatre del Liceu, com també a Bòlit, Centre d'Art Contemporani, Girona, El Museu de Montserrat i el Museu Episcopal de Vic.
Three Women
Three Women, Bill Viola 2008
Aquesta és una obra del 2008 on es presenta a tres dones de diferents edats i l'obra es titula "Three Women". Al inici del vídeo va utilitzar una imatge en blanc i negre i amb poca definició on els personatges es van apropant més al públic i traspasen una paret d'aigua on la imatge es torna més definida i en color. Al final del vídeo les dones tornen a traspasar l'aigua i l'imatge es torna un altre cop en blanc i negre i poc definida.
Tota l'obra en un enquadrament fixa i en un plà llarg a un plà mig, quan s'apropen a càmara. Tot en un plà secuència. El ritme del vídeo és lent.
L'elemnt de l'aigua com els colors i la definició de la imatge ens expliquen, des d la meva opinió, els temes de la vida i la mort. Dient que la part colorida i definida és la vida on ens pasem en ella una part bastant curta i on sempre hi ha algú que ha aparegut abans i ens ha arrstrat fins allà i ha marxat abans i després ens ha portat un altre cop cap a ell. Les part en blanc i negre són primer la no existencialismos, quan encara no hem nascent, no sóm res. Després la mort, quan marxism un altre cop a l'estat de no vida, de star en ella.
Interesant també la part on el personatge més jove que és la nena, abans de marxar de l'aigua, ens mira i ens fica dintre de la història que s'està explicant.
Three Women, Bill Viola 2008
Study for emergence
Study for emergence, Bill Viola 2002
Aquesta és una obra de Bill Viola creada al 2002.
El vídeo ens mostra a dues dones assegudes cadascuna a un costat d'un sepulcre. Una de les dones és jove i l'altre és més vella. Les dues senten diferents patiments per la mort d'una persona estimada. La part de canvi comença quan la jove s'incorpora cop al sepulcre perquè s'ha adonat que ha començat a cause aigua d'aquest. Això ho esta provocant el difunt que aparèix de l'interior del sepulcre plè d'aigua i s'aixeca. Les dones l'anuden a sortir, sorpreses i contentes. I al final l'estiren al terra i l'abracen contentes de que haga tornat amb elles.
L'imatge és sempre fixa amb un plà general i un plà secuència. El ritme del vídeo és molt lent, per que és puguin veure cada reacció i expressió de cada personatge en cada esdeveniment.
L'imatge té color i una bona definició.
L'obra s'inspira en l'obra de Masolino titulada "Cristo in pietà". I ens mostra la visió del cristianisme catòlic de la resurreció. També relacionant-ho amb l'aigua representant la vida, com a la gran majoría d'obres seves. Mostrant també dos tipos de patiments, molts relacionats amb l'edat.
Study for emergence, Bill Viola 2002 i "Cristo in pietà" de Masolino
"Cristo in pietà" de l'autor renaixentista Masolino da Panicale, és un fresc del 1424. Es troba actualment al Museu della Collegiata a Empoli, Italia.
"Cristo in pietà" de Masolino
Foto assaig de "Study in emergence" amb Bill Viola
En la meva opinió és una exposició molt recomendable ja que és una experiència totalmente diferent a altres tipos d'obres que es poden veure actualment. Totes les obres et fan pasear per diferents estats i emocions al llarg de l'exposició i at fa reflexionar sobre temes molts importants i que pese per alt moltes vegades, com per exemple el ritme en el que vivim constantement sense parar ni disfrutar del que ens pasa.
En conclusió una exposició molt interessant pels temes que tracta i també com els tracta, amb aquest concepte del videoart.
També molt important l'artista i l'espai que ha triat i també l'ambient que li ha donat a la sala. Tant diferent a altres exposicions.
