Feminismes
CCCB
el CCCB
El CCCB està situat en un edifici de Barcelona amb una llarga trajectòria. Primer va ser una esglèsia del s.XII que es convertí en el convent de monges de Montalegre al s.XIII, i més tard en un seminari conciliar dels jesuïtes al s.XVI. Al XVIII s'ha va instal.lar una caserna militar i un correccional. Finalment a l'any 1802 el rei Carles IV hi va autoritzar la creació d'una casa de caritat per a l'acolliment de la població més desfavorida. Amb els temps la casa es va autofinanciar i va fer activitats i espectacles de fonts molt diverses com organitzar rifes, balls de màscares i fins i tot corrides de toros. També fabricaven objectes necessaris o preparaven aliments o imprimien.
Al 1868 l'edifici pasa a mans de la Diputació Provincial de Barcelona. Des de 1932-1936, la petita etapa repúblicana, pasa a mans del Govern de la Generalitat. 1957 la casa de la caritat deixa de funcionar ja que es va inaugurar la una nova seu al barri de Vall d'Hebron.
L'edifici es queda sense cap utilitat fins al 1989 el Consorci format per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona aprova la creació del CCCB amb la intenció d’ubicar un complex de cultura contemporània a l’antiga Casa de Caritat.
L'arquitectura de la part nova de l'edifici es va encarregar Helio Piñon Albert Viaplana amb la col.laboració d'Eduard Mercader. Les obres van començar per remodelar l'estructura van començar el 1991 i s'inaugurà el 1994 amb la direcció de Josep Ramoneda, director fins 2011. El nou director va ser Marçal Sintes fins el 2014, Vicenç Villatoro fins 2018 i actualment es troba Judit Carrera.
Actualment el CCCB ocupa l'estructura original de tres ales de l'edifici original. Aquestes disposades amb forma de U al voltant d'un gran pati central, Pati de les Dones. L'ala nord de l'estructura es va cambiar per un cos prismàtic de trenta metres d'alçada. Una façanha de vidre que ha esdevingut un mirall del paisatge urbà i un mirador de la ciutat.
Les altres ales conserven l'estil dels anys 26 i 29 amn elements característics de l'obra original.
2011 es va incorporar un non edifici, el Teatre CCCB, l'antic teatre de la casa de la caritat rehabilitat. Ara una sala polivalent amb capacitat per 500 persones, i la Sala Raval, amb un aforament de 170 espectadors.
Judit Carreras
Directora general del CCCB
Va nèixer al 1974 a Barcelona. Ha esta responsable de quatre grans projectes com a cap de Debats i Educació. Ha impulsat cicles de conferències i debats sobre grans reptes de la societat contemporànea amb una gran e important complicitat per part de institucions locals e internacionals. També és la responsable d'Educació ja que es conscient del joc que juga la cultura i el futur.
També directora del Premi Europeu de l'estai Públic Urbà i cap de l'arxiu CCCB, espai on es posa a l'abast el contingut creats pel CCCB al laar d'activitats.
Llicenciada en ciencia política a l'Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), també té un Diploma d'Estudis Avançats a l'Escola Doctoral de l'institut d'Études Politiques-Scie ces Po de París. A París va treballar a l'oficina de l'UNESCO i posteriorment al centre de Catalunya, al Fórum el 2004 i a L'Ajuntament de Barcelona al Departament de Relacions Públiques.
Més de vint anys d'experiència en la cultura i les relaciones internacionals. Ha impulsat projectes europeus i ha col.laborat amb Fundación Open Society, Time to Talk, ICREA...
Ha impartit conferències al Bard College de Nova York, a la Biennal de Venècia, l'Accademia di architettura de Mendrisio...
Feminismes
Obres de la VERBUND COLLECTION -Viena i
Coreografies de gènere
19/7/2019- 1/12/2019
Portada Feminismes
FEMINISMES és el conjunt de les exposicions de la Vanguardia Feminista dels anys 70 i després un altre de l'art feminista a l'actualitat. Moltes són Obres de la VERBUND COLLECTION de Viena i un altre part són Coreografias de Género amb Gabriel Schor i Marta Segarra per poner diàleg als continguts dels anys 70 com a l'actualitat feminista.
És una explosió de llibertat i creativitat del feminisme dels anys 70, inspiració constant pels feminismes actuals; fent de les obres una riquesa i pluralitat sense precedents i després amb molts moviments d'emancipació col.lectiva.
La mostra ens presenta fins a 67 artistes diferents de la VERBUND COLLECTION de Viena i també s'incorporen altres artistes locals dels anys 70 que van ser pilars del feminsme. També artistes actuals que han innovat els punts que s'exposaven ja als anys 70.
Completa el recorregut un espai que presenta documentació històrica i un apartat sobre còmic i feminisme, «El cos i el conflicte», comissariat per Marika Vila, amb obres originals de Montse Clavé, Laura Pérez Vernetti Núria Pompeia, Mariel Soria i Marika Vila.
Artites VERBUND COLLECTION de Viena i les locals
Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, VALIE EXPORT, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca, ORLAN, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson.
Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Mari Chordà, Marisa González, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Àngels Ribé iDorothée Selz.
Artistes actuels de coroegrafies del gènere
Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Lucía Egaña, Nuria Güell, ideadestroyingmuros, María Llopis, Jesús Martínez Oliva, Julia Montilla, O.R.G.I.A, Daniela Ortiz, Linda Porn, María Ruido, Anna Irina Russell i Txe Roimeser, Mireia Sallarès, Toxic Lesbian i Eulàlia Valldosera.
L’Avantguarda Feminista dels anys 70
Primera part de la exposició on es presenten més de 200 obres d'art de la VERBUND COLLECTION de Viena. Aquestes il.lustren com les artistes feministes de 1970 comencen a subvertir les construccions culturals establertes relacionat amb les dones. En el procés van utilitzar els seus cossos com a superfície de les seves obres, per tal de destapar i qüestionar els codis socials. I l'exposició ens vol destacar les obres més importants de l'Avanguarda Feminista.
Mitjançant l'ús de llenguatges i tècniques fotogràfiques, cinema, el vídeo, la performance i els happenings. Artistes que van deconstruir els conditionants culturals i socials repessius de l'època, i els mécanismes contra l'oppressió a les dones. Primera vegada a l'art on les dones formen un col.lectiu per la representació de la dona, totes feministes. Amb les seves obres van plantejar societat occidental en el seu conjunt, a l'escena artística molt més, qüestions radicalen noves sobre les foncions de la dona en la societat. Rebuig de les idees tradicionals de les dones, tant en l'art com altres àmbits de la societat.
1968 va deixar com eslogan feminista "El que es personal és polític"
Els anys setanta van marcar un punt d’inflexió en el moviment feminista. Una nova generació va irrompre en la vida pública per moure el món i l’ordre simbòlic establert a través de múltiples pràctiques i representacions culturals. L’art que va sorgir llavors fou trencador, tant per l’ús dels llenguatges i les formes com pel seu desafiament de les construccions de gènere, la reivindicació del dret a decidir sobre el propi cos i la denúncia de les violències masclistes, o el descobriment crucial que el que és personal també és polític.
Font d’inspiració constant per als feminismes actuals, que han esclatat en una riquesa i pluralitat sense precedents, però també per a molts altres moviments d’emancipació col·lectiva. En el context actual d’auge del conservadorisme i de regressió dels drets, el projecte Feminismes vol reivindicar l’aportació cabdal de les lluites per la igualtat i la diversitat dels feminismes que han canviat definitivament la nostra manera d’entendre el món.
L'exposició es divideix en cinc parts.
Messtresa de casa i cònjuge
Aquesta primera part ens explica la reclusió de la dona a les tasques de la casa o com a cuidadora de les criatures i el rol de la dona.
A partir d'aquest paper de dona perfecta que es veu que ha de cuinar, cuidar dels nens tota l'estona i també ser una bona dona i no enfadar-se o parlar quan l'home no toque...De tot això i més les artistes fan paròdia i ho exposen com una gran farsa. Donen també la visualització del confinament opressiu i l'acte de fugir de tot quell entorn.
Reclusió i evasió
En aquesta part es presenta la reclusió, els limits imposats per la dona. Com aquesta societat tanta a les dones en una sèrie de tasques, de sentimientos, gustos, estils i bellesa. I partir de expressar els sentiment de rebuig també es representa la evasión, el com escapar d'aquesta paret que s'ha format per altres .
Els dictats de la bellesa
En aquest apartat es mostra una crítica cap el concept de bellesa en la societat i a l'art. Es queen del concepte de cos, cara i forma de ser que sempre es diu que ha de tenir una dona per estar dintre dels dictats de la bellesa femenina. Aquí ens exposen la diferencia de cossos que poden formar la bellesa, crítica a l'art imitan obres importants, o ens presenten diferents postures que no tenen per que ser de dones o d'homes.
També important les edats dintre de la bellesa, sembla que les dones no puguin envellir. Això provoca contratemos en moltes feines i dintre de la societat.
La sexualitat femenina
En aquesta part ens expliquen i critíquen els tabus sobre la sexualitat femenina i també sobre els deferents rols que s'ha sopust sempre que ha de tenir la dona al sexe.
Mitjançant la paròdia o mostrant cascos reals de violacions ens mostren quin ha sigt el paper de la dona i que volen que sigui.
Tocant des del sexe en parelles com el plaer individual.
Jocs de rol
Aqui es tornen a tocar els rols de la dona en la societat, tant dintre de la casa com a fora de. Els deferents tipos de dona que dicen que hi ha. Crítiquen el que diu la societat i, ve amb paròdia o mostrant la realitat, ens expliquen i reclamen que s'esborrin apuests rols que oprimeixen a la dona.
Les dones artistes van destapar les idees del patriarcat sobre com una dona havia de dur la seva vida, així com els constructes socials als quals shaven d'adaptar. Algunas d'elles es van repetir estrategias encara que no es van conèixer les unes mas les altres.
A Zoner Titel
Fotografia Avantguarda anys 70, Part del dictat de la bellesa
Lili Dujourie 1941 Roselare Bèlgica, va começar la seva carrera artísitca al seu país natal i més aviar aïllada dels moviments feministes europeus i americans. Tema clau en el seu treball fotografia i de vídeo dels nas 70 és la relació entre l'artista i el seu model. Així, Dujourie trenca el concepte del nu femení amb la mirada masculina.
Aquesta obra és un conjunt de fotografies, totes enquadrades horitzontalment amb un pla llarg. LLum fosca amb el centre més klar, totes en blanc i negre i el centre de les fotografíes sempre és el model i el seu cos.
En quant a significant es bastant interest ja que l'artista ens mostra un cos completament nu a terra, al pavement de fusta d'una sala de ball, on el model es troba en deferents posicions. El nu sembla el tradicional de l'escultura i pintura tradicional i ens dona a pensar que es un cos de dona per la forma del seu cos i les posicions en les que es troba. Pero realment era un noi, on l'únic que havia de fer era moure el seu cos lliurement per l'espai. D'aqui van sortir aquestes fotografies on es deixa cala que no hi jauría d0haver diferénciese de cos i de postures entre homes i dones ja que no existeixen. Solament la societat l'has ha clasificar donant adjectius i qualitats a una i altres pero diferents, amb diferents significats i crean barreres.
El model es va sentir molt confós i avergonyit la primera vegada que va veure les fotografies. Per ell estaba fent postures i les formes del seu cos eren característiques d'una dona. Deixava una vulnerabilitat ja que expressava delicadesa.
Imitations of Myself
Fotografia Avantguarda anys 70, part joc de rol
Suzy Lake 1947 Detroit EUA.
Els termes de la seva creació artística sós l'identitat femenina, la transformación de la bellesa i el gènere.
L'obra és un conjunt de fotografies, totes d'un petit tamany. Enquadrament vertical i totes plans mitjos. Els colors i pallium sun vius i la fotografía es centra en la noia.
Aquesta representa un procés de maquillatge de principi a fi. Lake es troba al daban d'una taula i es mira al mirall i es maquilla la cara.
Ella amb a l'obra explicaba que per ella la cara blanca representaba un mim, la falsedat, l'inici d'un personatge o el no personatge, el punt zero. També el blanc simbolitza els canvis polítics i socials dels anys seixanta.
Que representaba el fet de que les dones s'haguesin de maquillar i quina funciona feia el maquillatge cap a les dones.
La cara blanca tenia la doble funció d'una màscara: amargar-se i al mateix temps revelar.
Coreografía del gènere
En aquesta part de l'exposició podem beire els feminismes actuals. Aquests són massa plurals per recollir-los en una sola sala, així que en aquest cas em agafat els quasi 50 anys que han passat després dels 70 fins a l'actualitat. On es veu que s'ha obertura el subjefe del feminisme i s'ha imposant el terme "gènere" per tal d'indicar que la diferència sexual (homes/dona), i dir que (masculí/femení) no és natural sino que està condiciona per la cultura, i que poden haver més opcions que aquests pols oposats.
A més el moviment feminista actual s'ha combinat cada copago més amb altres lluites contra la desigualtat social: el sexisme, racisme, homofòbia o la transfòbia. Consideren que no s'han d'ignorar apuesta moviments que, com el feminismo, lluiten per la igualtat i ens diuen que s'ha de trencar amb el mensnyspreu cap a les persones diferents de lo que s'ha decidit com estándar, o bé a una persona que no té la mateixa vida econòmica que altres o les considerades discapacitats o malalties mentals...
Coreografies del gènere vol reflectir algunes figures i moviments de moltes de les obres del gènere, entre tantes a triar. Els focus temàtics que l'orienten completament i enriquecen la visió dels anys 70, s'han fet des de Catalunya i l'Estat espanyol, a vems d'artistes que no eren presnts encara a l'escena artística d'aquesta i aquella època.
Podriem dividir la regona part per anys i etapes dels 70 cap a l'actualitat. Una cronologia dels feminismes a Catalunya.
1970
El moviment feminista es fa visible, en el context de la lluita antifranquista tot a través d'associacions, grupo i manifestacions que reclamen l'alliberament de les dones.
Neixen LaSal- Edicions de les Dones i publicacions com "Vindicación feminista" o "Dones en lluita".
Al 1976 Més de 3.000 participants a les I jornades catalanes de la Dona.
1977 es legalsten els anticonceptius.
1979 es deroga la Llei sobre perillositat i rehabilitació social, que perseguia, sobretot, persones homosexuals, transsexuals i treballadores sexuals.
1980
Als 80 l'activisme feminista reivindica la seva independència respeite d'alares lluites polítiques. Paral.lelament, es consolida un feminisme institucional ( creació de l'Institut Català de la Dona el 1989)
1981 es legaliza el divorci.
1982 a les II jornades catalanes de la Dona es destaca la relevancia del lesbianismo com a opción política.
1985 despenalització de l'avortament en determinadas condicions.
1988 es crea Ca la Dona, espai de probada de feminismes diversos.
1990
El feminisme esdevé plural (feminismes) en reconèixer la intersecció de les opressions (pel gènere, la "raça", la classe social, les "discapacitats"...). Es multipliquen els etudes de gènere a la university i s'enriqueixen amb la perspectiva postcolonial.
1990 l'assaig Gender Trouble (el género en disputa) de Judith Butler, de gran ressò, popularitza la teoria queer.
1996 es crea Xarxa feminista de Catalunya.
Primeres grans exposicions a l'estat espanyol dedicades a l'art feminista.
2000
Els feminismes es centren en la lluita contra la desigualtat que subsiteixen a l'espai domèstic ( doble jornada, tasques de cura) i la laboral (bretxa salarial...) i la judicial...
2004 gràcies a les mobilitzacions feministes, la llei s'apropa contra la violèn cia de gènere.
També fruit de la reivindicación del moviment feminista, niel el Centre de Cultura de Dones.
I Francesca Bonnemaison coneguda ara com LaBonne.
2005 s'autoriza el matrimoni entre persones del mateix sexe.
El moviment artístic i activista postporno propasa una nova relació entre feminisme i sexualitat.
2010
Les noves generacions fan seu el feminisme, amb moviments internacionals com MeToo, que denuncia les afressions sexuals, o NiUnaMenos, contra els assesinats masclistes.
Avancen els nous transfeminismes, així com els feminismes descolonials i racialitzats.
2014 gràcies a la mobilització fracasa l'intent de restringir el dret a l'avortament.
2015 llei d'igualtat efectiva entre dones i homes.
2018 vaga i manifestacions multitudinarias pel 8 de març
Les carles socials com un paper clau de la nova era feminista.
L'Art ha fet de l'Antic Egipte
Fotografia a l'instal.lació especial de O.R.G.I.A amb
El col.lectiu O.R.G.I.A, format per Beatriz Higón, Carmen G, Muriana i Tatiana Sentamans, es dedica a la recrea i a la creació artistica en temes de gènere, amb una orientació feminista i queer. Com moltes altres artistes de les quals s'exposa l'obra aquí, O.R.G.I.Aa exposat la creació col.lectiva com un acte polític contrari a l'exaltació de la singularidad de l'artista.
En la seva obra el col.lectiu a decidit recolectar diferents objectes, relleus i fotografies sobre objectes sexuals de les dones a l'Antic Egipte. Ens mostra clarament el plaer femení amb joguines ficticies, relleus inventats i fotografies representatives.
Una sala que sembla transportar-te a un altre tipos de museu, i que et transporta a una dona d'un altre època.
Tot això per explicar "l'arqueología de sospita" una crítica als presupòsits sobre com havia de ser el sexe aquells temps, tot basat en la reproducció. Mai s'ha pensat que hi poguesin haver representacions sexuals que parlesin del plaer femení.
Per tant han decidit oferir d'una forma lúdica amb una visió contemporànea que tenim d'aquest símbol tant important de la història i l'art.
També tracta la qüestio de l'heteronormativitat aquella època, es a dir, qüestionar-se si hi havia homonormativa o l'homosexualitat es veia com una cosa "normal".
Muertes Chiquitas
Instal.lació letras neon, es troba a l'exposició
Fotografia de la historia de Merilú Andrade
Mireia Sallarés és l'autora d'aquesta gran obra que combina diferents ambits i recursos artístics. Tot volen conèixer i criticar com es el paper de la dona a diferents parts de Mèxic.
L'artista va recopilar en un llibre, una pel.lícula i en diferents fotografies característiques; diferents històries de diferents dones que va entrevistar en el seu viatge a Mèxic per descobrir i parlar sobre la dona mexicana. Tot parlant de la seva vida com a dona, la dona a la societat mexicana i la sexualitat i el plaer de la dona allà.
Muertes chiquitas és el nom que li donen als orgasmes féminins allà, i es d'aquí on ve el nom de l'obra i un símbol característic a totes les fotografies.
Destaco la història de la Merilú Andrade. Ella ens explica que es una dona activista feminista allà a Mèxic, i les seves opinions no han estas mai valorades. Es més, en el tema de els feminicidio a desert del Cristo Negro; es van trobar un munt de cadàvers de dones violades i la notícia e investigació es va portar amb poc respecto, o cap, cap a les difuntes. No es va investigar pro, no se li va donar importància i a més es van esposar fotografies dels cossos per a totumo i amb tot detall.
Ella ho va denunciar i un dia es va trobar amb que un policía i amo d'aquelles terres l'estaba amenaçant amb una pistola, per tots els comentaris sobre com s'estaba portant la investigación
Per acabar en la meva opinió Feminismes és una exposició molt recomenable. Podem veure com pensaben les dones feministes d'altres èpoques, i si volem podem fins i tot reflexionar sobre les millores i perdues en comparació amb el feminisme actual. També podem reflexionar en quant al feminisme actual mina els deferents punts de vista d'aquest i fins a quin punt no es parla ni es miren obres que parlen de les dones sense miraments i amb molta crítica. La exposició ens dona per reflexionar sobre el paper actual de la dona que lluita per la igulatat.
En conclusió diré que es una obra amplia amb gran variedad d'obre si d'informació. I parla d'un tema molt important i mai tant ven parlat en l'actualitat.
