Neorealisme
El neorealisme italià va ser un moviment cinematogràfic que va sorgir un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. El seu objectiu era reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Amb aquest objectiu, en algunes de les produccions es va decidir no comptar amb actors professionals, no utilitzar decorats sinó localitzacions reals i prescindir d'il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat.
Context geogràfic
Es troba a Itàlia, a finals de la Segona Guerra Mundial. Durant aquest període, per culpa de la dictadura de Mussolini, l’únic cinema que es podia projectar era patriòtic i poc novedós, a més a més, aquestes pel·lícules només tractaven temes a favor del feixisme.
El 1943 es va produir la caiguda del règim feixista de Mussolini i posteriorment va acabar la guerra, deixant el país en una ruïna econòmica i social. D’altra banda, la caiguda del feixisme va donar als directors italians molta llibertat creadora a l'eliminar qualsevol tipus de censura. Encara que per culpa de la guerra, els estudis de cinema van ser destruits a casa dels bombardejos.
Periodistes com Leo Longanesi, va ser el primer que va incitar als directors de cinema italians a sortir als carrers de les ciutats i els pobles per gravar la realitat. Els directors es van centrar a gravar temes socials, polítics i econòmics en primera persona. Així va ser com va néixer el Neorealisme italià.
-
Influència musical:
El neorealisme italià va decidir donar-li menys importància a la música i va utilitzar el recurs del silenci per donar una sensació més realista al films. La música que es va utilitzar volia que formés part de l’argument i que fos més creïble amb l’escena.
Caracteritsiques generals
Es produeix una ruptura amb el cinema anterior, sorgeix una nova forma de mirar la realitat, trenca amb el llenguatge cinematogràfic establert, com l’estatunidenc, el cinema comercial i el cinema d’exaltació nacional i propaganda feixista. Es crea la seva pròpia forma, sobretot en quant a la temàtica.
> La finalitat del cinema, canvia totalment, no només es tracta de mostrar la realitat de la societat, sinó que hi ha una creencia de que a través del cinema es poden canviar les coses.
> Elecció d'una estètica documental, perquè s’allunya de la ficció i és un gènere realitzat sobre imatges presses de la realitat. Cerquen el màxim realisme i verosimilitud, i prescindeixen de qualsevol mena d’efecte o trucatge.
> Cerquen la màxima objectivitat possible i adopten un punt de vista moral i compromès socialment per denunciar les injustícies existents.
> Rebutgen els drames històrics, l’adaptació de novel.les o el cinema d’herois i es centren en personatges anònims, de classe humil.
> Voluntat de donar al cinema un nou esperit democràtic
> Voluntat d’apropar el mitjà a la gent del carrer.
> Té molta influència del recent passat feixista.
> Destaquen per la improvisació, tot i que es respecten les normes de continuïtat.
> Rebuig de l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure i/o natural.
> Les situacions en les que es troben en aquest context fan que sigui un corrent amb pocs recursos i molt precari. Compten amb pressupostos molt baixos i per això rebutgen el maquillatge i els vestuaris, s’empren vestuaris reals. També els manca de material i d’estudis de rodatge, fet que es veu afectat en la producció.
> Dintre del neorealisme coexisteixen dues posicions ètiques, la marxista, més política, realitzada per part de Visconti i una de caràcter religiós, la catòlica realitzada per Vittorio De Sica.
> Donen més importància a les emocions que a els plantejaments ideològics.
> Les pel.lícules van obtenir el suport del públic itàlia de la època.
Des d’un punt de vista narratiu
> Suposa una reacció contra els arguments del cinema de la posguerra, que era molt repressiu, no permetia gaire llibertat creativa als cineastes i mostrava un visió de la realitat enganyosa.
> S’eliminen les normes del guió estricte i es basen molt més en la improvisació.
> No existeixen els finals feliços, normalment introdueix finals incerts.
> Eviten les trames i històries d’un cinema més accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs i realistes.
> Aborda les històries amb menys rigor, ja que totes les causes tenen que veure amb les condicions de vida de les persones, amb temes quotidians, que representen a la societat.
> Ús del llenguatge col·loquial, no del literari.
> Diàlegs molt senzills i lineals.
Tècnica, muntatge i producció
-PRODUCCIÓ: No hi ha disseny de producció, és a dir algú que s’encarregui de planificar l’aspecte que tindran els escenaris en els quals es desenvolupa l’acció.
I l’equip de producció amb el que es compta és molt semblant als equips de producció dels documentals.
-ESCENOGRAFIA: La precarietat tècnica i sense estudis, marcan la posada en escena, no hi han decorats, recorrent a escenaris naturals i localitzacions reals com carrers, cases o espais públics. No hi ha sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts.
-IL.LUMINACIÓ: Treballen amb il.luminació natural, mai artificial.
-SO: No es recull un só directe, sinó doblat i poques vegades es treballa amb equips de sons, el que permet més mobilitat de la càmera.
-CÀMERA: Es acostumen a gravar amb càmera en mà.
-ACTORS: Hi han actors tant professionals com no professionals en un mateix projecte cinematogràfic. De fet a vegades els mateixos actors són els qui interpreten la seva pròpia història en el personatge.
-PERSONATGES: No hi ha una gran elaboració de la caracterització dels personatges així que es proporciona un acostament a la realitat i més flexibilitat en la posada en escena.
PEL·LÍCULES
EL LLADRE DE LES BICICLETES
Director: Vittorio De Sica
-Any:1948
-País: Itàlia
-Gènere: Drama
-Guió: Cesare Zavattini, Vittorio De Sica, Gherardo Gherardi, Suso Cecchi d'Amico,
Oreste Biancoli, Adolfo Franci, Gerardo Guerrieri
-Música: Alessandro Cicognini
-Fotografía: Carlo Monturi
-Actors: Lamberto Maggiorani, Enzo Staiola, Lianella Carell, Gino Saltamerenda,
Vittorio Antonucci, Giulio Chiari, Fausto Guerzoni, Elena Altieri
BITTER RICE
-Director: Giuseppe de Santis
-Any: 1949
-País: Itàlia
-Gènere: Drama
-Guió: Carlo Lizzani, Puccini, Giuseppe de Santis, Corrado Álvaro, Ivo Perilli
-Música: Goffredo Petrassi
-Fotografía: Otello Martelli
-Actors: Silvana Mangano, Vittorio Gassman, Doris Dowling, Raf Vallone, Checco Rissone,
Adriana Silveri, Lia Corelli, María Grazia Francia, Dedi Risori, Anna Maestri.
