CaixaForum
CaixaForum
Ès un centre cultural gestionat per ”la Caixa” dins la seva Obra Social de l’entitat. Està ubicat a la muntanya de Montjuïc (Barcelona), ocupa l'edifici de l'antiga fàbrica Casaramona, d'estil modernista, projectada per Josep Puig i Cadafalch a principis del segle XX i rehabilitat posteriorment pel seu nou ús com a centre cultural.
CaixaForum ofereix una àmplia programació d’exposicions i activitats culturals i educatives dirigides a tots els públics. Forma part d’una xarxa de centres CaixaForum que s'expandeix per diversos punts de la geografia espanyola: CaixaForum Madrid, CaixaForum Lleida, CaixaForum Palma, CaixaForum Tarragona, CaixaForum Girona, CaixaForum Saragossa i CaixaForum Sevilla.
L’edifici era propietat de l’industrial cotoner Casimir Casaramona on l’any 1909 va decidir reunir tota la producció de les seves tres fàbriques en un únic edifici. Per fer-ho, va encarregar la construcció a l’arquitecte Josep Puig i Cadafach, una de les figures més destacades del modernisme català i un reconegut arquitecte en aquella època.
Puig i Cadafalch va projectar una fàbrica modèlica, una construcció horitzontal amb un conjunt de naus d’una sola planta comunicades entre si per un sistema de carrers interiors, que facilitaven la ventilació i el trasllat de mercaderies i que també servien de tallafocs en cas d’incendi. El conjunt arquitectònic es va caracteritzar per les seves línies senzilles, creades a partir de maó vist i elements de vidrieria i forja que recuperaven les tradicions artesanes de Catalunya, generant un efecte artístic al servei d’un ideal de progrés.
La fàbrica es va inaugurar l’any 1913 i va tancar les seves portes l’any 1919. Més tard l’edifici va servir per a diversos usos, des d’un magatzem a seu de la cavalleria de la Policia Nacional. "la Caixa" ho va adquirir l’any 1963 i després de la seva declaració com a Bé d'Interès Cultural als anys 70 - en 1993 es van iniciar les obres de restauració, modernització i adaptació d’ús cultural i social com a CaixaForum Barcelona.
Per aquesta raó, es va plantejar una restauració acurada, respectant al màxim arquitectura, materials, colors i tècniques. Va constar de diferents fases:
-
La primera, de consolidació i restauració, se’n va encarregar l’arquitecte especialista en modernisme, Francisco Javier Asarta. Es va recuperar l’aspecte extern original, els elements decoratius en pedra, maó i ferro i es van eliminar els afegits.
-
Durant la segona fase, desenvolupada pels arquitectes Roberto Luna i Robert Brufau es va crear un gran vestíbul subterrani i es van adaptar els tallers de la fàbrica com a sales d’exposicions. El projecte va permetre guanyar 5.000 m² subterranis i la creació d’una nova entrada.
-
Finalment, es van dissenyar l’auditori, el magatzem i altres espais de la planta baixa, i se’n va encarregar l’arquitecte japonès Arata Isozaki la integració dels accessos exteriors amb el vestíbul. Arata Isozaki va dissenyar un gran pati anglès caracteritzat pels seus volums en diversos plans horitzontals i un revestiment amb pedra calcària blanca de Cabra, ambdós elements en clar homenatge al Pavelló alemany que Mies van Der Rohe va dissenyar per a l’Exposició Internacional del 1929 i que se situa al davant. Isozaki va connectar el pati amb el vestíbul del centre mitjançant una gran vidriera que difumina els límits entre interior i exterior. A més, va situar al pati un “jardí secret” on l’aigua, els seus reflexos i el seu so defineixen l’experiència espacial.
Després de cinc anys de restauració, CaixaForum Barcelona va obrir les seves portes l’any 2002.
En caiguda lliure
"En caiguda lliure" és una exposició de CaixaForum on es treballa la imatge de la caiguda com a metàfora del clima de transformació accelerada en que vivim. El projecte ens intenta explicar el concepte coma bina estructuradora, integrant diferents contextos temporals, geogràfics i simbòlics en una sola narrativa. Les obres van ser creades des del 1969 fins l'actualitat, recorrent al pensament de Bretton Woods el 1971 i la desmaterialització de l'economia com esdeveniment decisiu del període contemporani. Prenent com a punt de partida aquest esdeveniment van mostrar l'estándar de societat actual i l'enten com a motor dels diferents processos de dissolució . L'exposició analitza de manera integrada diferents accions i narratives que estructuren el present, expresant molt tipos de temes però tots relacionats amb lo que és el concepte de caiguda lliure.
S'hi han investígate els perils, en un altre moment estables, de la realitat, s'hi ha descrito el moment present observant les transformacions en curs en les ciències, l'ecologia, l'economia, la geografia, la identitat, la política i la representació. És un terreny d'art on es proposen diferents maneres de llegir i interactuar amb el món, amb la qual cosa demostra, en aquest procés, la seva pertinente a un camp social en constant evolució i propasa una inmersión productiva en l'ara.
Laberint
Àngels Ribé
Laberint d'Àngels Ribé
Instal.lació d'Àngels Ribé feta al 1969 amb policlorur de vinil. Col.leció MACBA. Consorci MACBA, dipòsit de l'artista.
Es va construir com un obstacle físic que impedeix una progressió lineal en l'espai, aquesta obra assenyala la sensació de crudeza, d'angoixa actual del territori com a font de conflictes, alhora que proporciona una sensació de desorientació i inestabilitat. El fet que estigui construit d'un material plàstic d'origen químic pot entendre's com a referència a la base extractivista i contaminant sobre la que descansen les nostres societats, a les formes actuals de control i visibilitat de les quals també es fa al.lusió a través del seu caràcter transparent.
Material for a Sculpture commemorating an economist whose name now marks the street and squares he once frequented
Iman Issa
Material for Sculpture de l'Iman Issa
Obra de Iman Issa del 2011. Feta amb materials diversos. Col.lecció MACBA. Fundació MACBA.
Exposición que es centra en una vitrina plena d'objectes com binocles, rellotges i els àlbums de fotografíes en bloc i negre. Tots remeten a un monument de la ciutat natal de l'artista , el Caire. En humanizar la figura conmemorativa, la col.leció d'elemento es convertir en un contramonument que concreta l'abstracció de les narrativas històriques i subratlla la plasticitat. Ens fa reflexionar sobre el criterio que es fa servir per decidir la figura conmemorada, que importància té aquesta persona després i que significa la seva imatge.
Exposició molt interesant pels temes dels que parla i reflexiona, temes més socials i propers. També interesant el punt de relacionar tots aquests conceptes amb la caiguda lliure.
Òpera
Reneé Fleming
María Callas
Passió, poder i política
L'òpera combina música, teatre, disseny i veu en una sola i espectacular forma artística. Es capaz d'expressar tota la paseó i l'emoció de l'ésser humà.
Aquesta exposició narra la història de l'apera a través de vuit estrenes en vuit ciutats europeos al llarg de quatre segles. Des dels seus orígens al la Itàlia Renaixentista fins a l'actualitat. I al llarg d'aquest recorrkgut s'explica el vincle tan estret que unix les òperes amb l'entorn social, polític i cultural de les ciutats en què neixen.
La banda sonora de la història d'Europa. Captivadores per molts compositors, artistes i músics, i també pel pròpi públic. L'òpera és un mirall de la societat que inspira els espectadors més enllà de les fronteres.
Vènecia
1642
Claudio Monteverdi
A mitjan del s.XVII Vènecia era una ciutat en diclici. El 1630 la pesta es va apoderar dels seus carreeis i va matar un tercero de la població. Centre apareixien noves rutes marítimes cap a l'Àsia i l'frica esquivant les seves illes, la ciutat lluitava per mantenir la sevaantiga posició privilegiada com a centre del comerç marítim del Mediterrani.
Tot i la situació política decadent, en l'aspecte de la cultura Vènecia prosperava i va mantenir el paper que exercia des de feia dos segles com a destí predilecte dels qui viatjaven per plaer, i també com a refugi de lliurepensador i revolucionaris. Independent i cosmopolita, Vènecia esdevingué cèlebre per les seves cortesanes, els jocs d'atzar i el carnaval.
Durant els mesos de la temporada carnavalesca, en què se celebraven la decandència, la música i el teatre. Els venecians buscaven la manera d'atraure forasters i artistes a la ciutat. Aquesta mena de públic exigía entretenimiento, i l'obtenía en forma d'un nou gènere artístic obert al públic, l'òpera.
L'Imoronazione di Poppea
Claudio Monteverdi (1643)
Estrena al Teatre ss.Giovanni E Paolo, Vènecia temporada de carnaval
Escena clau: Pur ti amo
3 actes
Tras pasar mesos fora, Ottone regresa amb la seva estimada Poppea, pero ella es ara la amantaban de Nerón, amb qui ambiciona casarse per ser coronada emperatriu. Nerón espera a Seneca el seu designado de deixar l'esposa Ottavia i casarse amb Poppea. Pero el filósof s'ho desaconsella, així que Nerón ordena la seva mort amb compasió. Al descubrir un complot de Ottone i Ottavia per matar la seva estimada, Nerón els desterra i es casa amb Poppea.
Es base en uns aconteixement reals durant l'impérialisme del emperador Nerón al 54 a.C
Personatges:
Nerón: Emperador romà
Poppea: Amans Nerón
Ottavia: Esposa de Nerón
Ottone: Membre de la noblesa
Amor: Cupido
Drusilla: Membre de la noblesa
Séneca: Filòsof i mentor de Nerón
Arnalta: Confident Poppea
L'exposició en general m'ha semblat molt interesant i m'ha agradat com gestionaven tot el punt de la música. Que es pagués escoltar les diferents aries més important de les que parlaven amb auriculars, personalment crec que sense auriculars no hagués sigut lo matèix.
La part de Vènecia es la que m'ha agradat més, tant la història i l'estil més renaixentista i aquesta recerca de la bellesa i tot el món de la noblesa veneciana, com l'area i l'interpretació que van triar.